Dia 11: cinc moments, cinc sentits
Cada matí només llevar-me, em poso a fer una bona estona de bici estàtica, com que seria molt avorrit no moure's de lloc, em dedico pedalar amb les cames i a viatjar amb el cap: llegeixo habitualment o també jugo al Paraulògic. Com que en aquesta vida (com diu la guineu del Petit Príncep) res no és perfecte, al cap d'una bona estona se'm cansen els braços i les mans d'aguantar el pes de la tablet o del llibre. Aleshores, reposo les mans, i agafo el manillar de la bici: el seu TACTE i la posició més relaxada i natural, em proporcionen un moment benestar i de calma, m'hi agafo fort, a les dues coses, al manillar i al benestar.
Tot esmorzant, avui, he gaudit d'un GUST no gaire habitual per a mi, però que m'agrada molt. He menjat un moniato, que m'ha sortit dolç i boníssim. Hauré de repetir aquest moment, en altres ocasions.
Més tard, he anat a veure els meus nets petits, ja que la Joana estava malalta aquests dies passats i volia saber com estava avui. També he vist el seu germà Manel que acaba de fer tres mesos i m’ha regalat l'OÏDA, contestant-me amb els seus sons de bebè, cada cop que jo li parlava a ell.
Com por ser que en tot el dia no hi hagi hagut cap olor que m'hagi cridat l'atenció? Sí, com pot ser que no m'hagi fixat en cap de les olors del dia? Dec tenir el sentit de l'OLFACTE una mica adormit, perquè d'olors n'hi ha hagut: el sabó i el xampú a la dutxa, les olors del menjar: esmorzar, dinar i sopar, l'olor de la roba neta, l'olor de la terra, l'olor de la menta del meu test, la del sabó de rentar els plats... sé que hi eren, però no me n'he adonat.
I amb el sentit de la VISTA m'ha passat just a l'inrevés, he vist tantes coses que m'han semblat que definien un moment, un bon moment a recordar que no sé quina triar. El paisatge proper: els arbres, el bosc; el paisatge llunyà: el Vallès, Montserrat, la Mola; els llibres, els nens. Però sobretot, sí, al final en triaré una: el canvi de llum del dia, un matí que ha començat fosc, gris i ennuvolat i ha acabat lluminós, blau, diàfan.
M'agraden molt el teu moments i sí que n'has tingut de tots, encara que de vegades sembla que no hi siguin...
ResponEliminaI també m'agraden les teves fotos. ;-)
Aferradetes, preciosa.
Ben sovint ens passen desapercebudes massa coses... però si ens hi fixem bé, les tenim i les hem viscut.
EliminaMoltes gràcies, Paula.
Aferradetes, bonica!
And then there is the sixth sense. ... ;-)
ResponEliminaTens raó, me l'he descuidat i això que el faig servir molt.
EliminaEls nostres sentits "funcionen" tothora, però és ben cert que de tan habituals a vegades ens poden passar ben desapercebuts. M'ha agradat molt com els has ressaltat en aquests cinc moments quotidians.
ResponEliminaAbraçades!!
PS: Una pregunta sobre el teu esmorzar. :-D Aquest moniato ho era de veritat o es tracta de la "batata" que, per aquí on soc jo almenys, ja és l'únic que trobem al mercat? El moniato "de tota la vida" tenia la carn blanca i ferma, i malgrat ser menys dolç (o potser per això) jo el recordo com molt més saborós que aquesta batata taronja (o grogosa en alguns casos) que sí que és més dolça, però que feta al forn queda com llepissosa. També m'agrada... però no és el mateix.
Moltes gràcies, Mc! a vegades badem, no es pot estar sempre al 100% d'atenció.
EliminaAbraçades!
PS: Pel que llegeixo en el teu comentari era una batata, de color taronja i ben dolça. He de reconèixer que malgrat la meva edat, aquest moniato que dius, de tota la vida, jo no l'he vist mai, des que era petita que hem menjat aquests, de color taronja i sempre havia pensat que eren moniatos. Mai no és tard per aprendre coses noves, ja ho veus. I sempre que n'he comprat a totes les botigues i en tots els anys que fa que compro, mai no m'he ensopegat ni per casualitat, amb els autèntics moniatos. Entenc que des de fora deuen tenir més o menys la mateixa pinta.
A mi aquestes batates m'agraden molt. Els altres no ho puc saber.
Ja veig que hauria d'haver escrit: "de tota la MEVA vida" perquè un cop més s'ha demostrat que és ben cert que 'cada terra fa sa guerra'... fins i tot en el tema dels moniatos. :-D
EliminaSí, tot i la proximitat en la que hem viscut, tot just comarques diferents, les experiències són diverses. Però és un plaer compartir-les, Mc!
EliminaM'agrada molt com has explicat aquests moments quotidians, cada un amb els seus sentits. I les imatges són fantàstiques. Montserrat la veig cada dia, quan surto al carrer al matí, abans d'anar a la feina, sempre m'agrada contemplar-la: a vegades no la veig perquè hi ha boira, especialment aquests dies d'hivern, però sé que és allà sota, i llavors la imagino.
ResponEliminaGràcies Carme per fixar-te en aquests moments i regalar-nos-els :)
Una abraçada!
Són exercicis interessants aquests de fixar-nos en les coses més quotidianes. Gràcies a tu, Núria!
EliminaVeure Montserrat, encara que sigui de lluny sempre és un privilegi. Tu la veus més de prop.
Una abraçada,
Es maravilloso vivir. ¿A que si? . Aunque solo sea para hacer esas cosas que parecen de pasada pero que si lo piensas bien tienen toda la importancia del mundo.
ResponEliminaUn abrazo.
Sí, com jo acostumo a dir, quan la gent parla de les coses petites: si les coses petites són tan importants, aleshores no són petites, són grans. Quotidianes, però importants.
EliminaUna abraçada, Erik!
Aquesta Montserrat de les fotografies és la del costat menys maco d'aquesta muntanya, jo, des de Navarcles o Manresa, la puc veure sovint de l'altre costat i és molt maca.
ResponEliminaAixò de fer bicicleta estàtica llegint ja havies explicat que ho feies. Jo en faig per la ròtula trencada, sense acompanyament, però no gaire estona, prefereixo la natació.
El meu costat preferit de Montserrat és des del Penedès, però vaja, que tothom té el costat que té i qui no es confoma és perquè no vol.
EliminaJo en faig una hora cada dia. La natació, sobretot a l'hivern, em fa molta mandra: el desplaçament, els canvis de roba, i tot plegat.