Ombres
L'ombra i la claror,
com el dia i la nit
com la joia i el neguit.
Com els mots i el silenci.
Com el vull i no puc.
Com uns dards que es llancen al buit,
com les flors que mai no hem collit.
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Es fa fosc
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
L'una sense l'altre no són res, per a mi és "com el vull i no puc".
ResponEliminaM'agrada moltíssim el teu dibuix.
Aferradetes, preciosa.
Tot té dues cares i l'una necesita l'altra.
EliminaGràcies, Paula!
Aferradetes, bonica!
... Com la vida i la mort.
ResponEliminaQuin poema més bonic, Carme. Millor sense aquest final que he afegit maldestrament.
Doncs mira, Xavier, aquest final que tu dius, vaig estar a punt de posar-lo. Era un bon final, si més no per la contundència. Però me'n vaig desdir, per no posar-hi tant de dramatisme. No puc sinó alegrar-me de la coincidència.
EliminaApart from the fact that this word does not exist - or did not exist until just now ;-) :
ResponEliminaI am not deshadowed.
I am delighted.
Abraçades, Carme.
M'encanta inventar paraules noves i també els jocs de paraules.
EliminaMolt bé, Sean!
Abraçades.
Es necessita la llum perquè hi hagi ombres. Són completament diferents, però alhora es complementen perquè sense l'una no tindríem l'altra. Igual que aquests altres conceptes que reculls en el teu poema, que són antagònics... però potser no tant. Molt ben trobat, m'ha agradat molt.
ResponEliminaPer cert, si hagués de triar entre aquest dibuix de clars i ombres o la muntanya pintada de blau del post anterior, em quedo sense dubtar-ho amb el teu dibuix que és molt (però molt) menys artificial. :-)
Abraçades!!
A vegades ens ofusquem amb els conceptes oposats i en realitat potser mai no són tan oposats com ens pensem.
EliminaCom li vaig dir al Sean, a l'altre post, aquella lluminària blava a la muntanya, era per festes de Nadal, que sembla que ens tornem bojos de llum. Estic totalment d'acord amb tu, Mc, que és massa artificial i la muntanya és molt millor deixar-la tal com és, però em va semblar que podia ser suggeridor per algun poema.
Abraçades, Mc!
Sovint, per a trobar els mots necessaris, ens cal trobar silenci interior.
ResponEliminaMolt ben trobats tots aquests contraris, els uns sense els altres no tindrien sentit.
Una abraçada, Carme
Realment el silenci i els mots es necessiten l'un a l'altre.
EliminaMoltes gràcies, Núria.
Una abraçada.
Com les dues cares d'una mateixa moneda ! :)
ResponEliminaSalut !.
Sí, tot té dues cares!
EliminaSalut!
Las sombras para mi fueron siempre una amiga agradecida. Sin ellas los cuadros y dibujos estarían desnudos.
ResponEliminaBeso.
Sí, tens raó. A mi em costa posar les ombres als dibuixos i són molt importants.
EliminaUna abraçada.
M'agrada moltíssim aquest poema, és dels antològics, l'hauria volgut escriure igual. Els dos darrers versos, sublims. El penjaré a la barra lateral del meu blog, amb el teu permís.
EliminaMoltes gràcies, Helena!
EliminaPer descomptat queserà un honor que el pengis a la barra lateral del teu blog. Gràcies!