Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Relats d'estiu de la Carme. Juliol: Refugi de muntanya
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Quan els humans ens n'apartem, la natura avança per on bonament pot. Les parets que abans contenien l'aigua, ara serveixen de recer a aquesta figuera de moro. La vida s'obre pas... mentre pot fer-ho.
ResponEliminaAbraçades.
Sempre em meravella que la natura torni a recuperar allò que era seu.
EliminaAbraçades
Lindo figo da índia que picam demais,mas enfeitam! Linda semana, beijos, chica
ResponEliminaMoltes gràcies i bona setmana, chica!
EliminaPues aquí como todo esta lleno de ellos tienen muy buena acogida.
ResponEliminaBesos.
Deuen ser bobes, però no les he tastat mai.
EliminaUna abraçada.
Entre l'aigua i aquestes punxes hi ha una bona diferència!
ResponEliminaI tant!
EliminaLa natura creix per on sigui.
ResponEliminaRecordo que el meu pare n'agafava i devia tenir molt bones mans, perquè deia que no es punxava. A mi m'agrada mirar-les però no menjar-les.
Aferradetes, preciosa.
Jo innocent de mi, em vaig pensar que vigilant i mirant on eren les punxes podria defugir-les, però a mi, (a diferència del teu pare) em van quedar les mans plenes de minipunxetes que ni es veien, però punxaven. I no ho he tornat a intentar més.
EliminaAferradetes, bonica!
Jo sí que he menjat figues de moro. Cal anar amb molt de compte per no punxar-se. Almenys les que vaig menjar jo tenien molts pinyolets.
ResponEliminaJo em vaig punxar tant que no m'han quedat ganes de tornar-ho a provar…
EliminaTrobo reconfortant que si els humans són tan estúpids com per emular els dinosaures, 'l'herba ho cobrirà tot'. ;-)
ResponEliminaAbraçades, Carme.
Segur que sí, que algun dia l'herba ho cobrirà tot.
EliminaAbraçades, Sean!
Manyoples verdes
ResponEliminaamb agulles de filar
cusen aquell temps.
Té el safareig
molts defensors ben armats
miren des del mur
tenen aturats records,
dones cridant i rient.
Com soldats defensant
el mur del safareig,
on la gent ja no recorda.
Com pales per cercar
el passat gloriós
que la memòria té en remull.
Com les arrels
que xuclen la vida líquida
que queda en el rectangle.
Com tot el que marxa
sense saber que ho fa
ni el perquè ho ha de fer.
Mireu a munt
on les figues s’alcen
en l’aire de la tarda
esperant el vent
per fer de la bassa un vaixell
que navegui records enrere
i torni a port quan les dones
cridant i rient feien del safareig,
el diari viu del poble.