Gerard Palomeras, 2018, Comtes de Bell Lloc
Me la miro i no sé perquè m'agrada, no li veig cap atractiu, fins que de sobte me n'adono: l'he d'estimar per força és la meva germana. Jo també soc una paret mitgera. No soc bonica, no tinc res d'interessant, més aviat soc avorrida. Però res no és ben bé el què sembla. Per dins, em passen moltes coses. M'agraden les meves cicatrius perquè em donen força i sé que la meva funció és protectora. Tenir una funció i un propòsit és molt important. És el tot. No, no els puc protegir de tots els perills, però sí d'algunes coses: de mirades alienes, del vent i del fred i també del sol. Ella té una escletxa que jo no tinc, és més atrevida i ensenya una mica la vida que porta dins. Me la miro encuriosida, amb el seu moviment lent i pausat de les persianes i finestres.
La meva ombra l'acarona com un comiat. Diuen que pujaran els pisos d'aquest espai entre mig de les dues. No hi fa res. Serem igualment a prop, serem iguament a la mateixa distància. Continuarem la nostra feina protectora... tenim un propòsit, que no se'ns perdi mai.
Saben quina feina han de fer i la fan bé, que no siguin ni atractives ni divertides no té cap importància en aquest cas.
ResponEliminaBen trobat!!
Fer la feina bé és molt important… les altres coses només accessòries. Gràcies, Mc!
EliminaSi les parets parlessin.... Ah! que ja parlen!!!
ResponEliminaA vegades es veu que sí…
EliminaBonic monòleg ha fet aquesta paret mitgera. 😉
ResponEliminaTe n'has sortit molt bé, jo no li veig el què encara.
Aferradetes de germanor, nina.
Ja sortirà alguna cosa, te'n surts sempre molt bé.
EliminaAferradetes de bones germanes, bonica.
Heus aquí una paret amb sentiments, amb desitjos, amb ideals i amb idees clares. Més que molts a qui els és natural tenir-ho.
ResponEliminaBones festes, Carme, i una abraçada!
Gràcies Teresa, Molt Bones festes per a tu també.
EliminaSuposo que quan pugin es parets , tindran uns finestrals per a poder contemplar com a mínim el cel!!!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
No sé pas si algú té gaire en compte les parets mitgeres…
EliminaParets a cara vist i a cor obert. Molt bon relat :)
ResponEliminaLes parets ens fan confidències... he, he, he...
EliminaLes parets mitgeres són fetes per a obres com les de Bansky.
ResponEliminaMolt original i ben trobada la teva narració!
De fet, són fetes per encarar-se amb les altres parets mitgeres, dels edificis veïns, per això no estan pintades ni arrebossades ni res. Perquè en principi no els hauria de tocar la intempèrie, però ja veiem que no sempre és així. Aleshores una pintura de Bansky no hi aniria gens malament.
EliminaA vegades l'exterior no és gaire atractiu però sempre el més important és l'interior, tot allò que hi ha a dins, els somnis, desitjos... i sobretot, per més entrebancs que ens hi posin, no perdem mai el propòsit que tenim!
ResponEliminaMolt bon relat, Carme!
Mantenir el nostre interior en seguretat i cuidar-lo bé, i no oblidar els nostres objectius ni els nostres propòsits és més imporant que la bellesa exterior. Moltes gràcies, Núria!
EliminaTothom té una funció , més o menys.... i sembla que aquestes parets no son menys ! , i reivindiquen el seu sentit de esser i ben fet que fan !!.
ResponEliminaBen trobat, salut ;)
Ser fidels a la nostra funció, no sempre és fàcil, però sempre ens acaba portant alguna recompensa de la manera que sigui. Gràcies, Artur!
EliminaOstres, què bé! Estava pensant que poca cosa em diu a mi aquest quadre i veig que tu n'has fet un relat la mar de xulo... fins i tot hi ha un toc de poesia.. "la meva ombra l'acarona com un comiat"...
ResponEliminaMolt bonic!!
Sí, Assumpta, a vegades aquesta bona gent dels Relats Conjunts posen cada quadre que déu-n'hi-do! Jo crec que diu ben poca cosa a qualsevol, tot i així em sembla que tot és posar-s'hi.
EliminaGràcies!