Una foto preciosa i un net( suposo) molt eixerit...De petita també tiràvem pedres planes a l'aigua i jugàvem a veure quina rebotava més! Petonets, Carme.
Cadascú té les habilitats que té... és ben cert. Jo tampoc en sé però tampoc no m'he dedicat gaire estona a intentar-ho. No m'ha motivat mai gaire... a ell si, això el motiva i li surt.
Als petits la pedra no els rebota encara per falta de pràctica. I alguns grans no la poden fer rebotar per la tendinitis. Tot arriba, tot s'acaba. Que maco que està el Jan. No sé segur l'indret. La muntanya del fons és el Montsec?
Tenim un temps breu, breu, breu i un camí massa llarg, llarg, llarg. Cada cosa té el seu temps i passa de llarg.
Un temps per néixer i un temps per morir, un temps per plantar i un temps per collir, temps per matar i temps per guarir, temps per trencar i temps per construir.
Un temps per plorar, temps per ser feliç, temps per treballar i temps per gaudir, temps per desfer i temps per reunir, temps per besar i temps per deixar de besar.
Un temps per trencar i un temps per ajuntar. Temps de callar i temps de parlar, temps d'estimar i temps per odiar, un temps de guerra i un temps de pau.
Sí, és el Montsec. Pantà de Canelles, sota Corçà. A la Noguera... estàs situat? 😜😜
D'això es tracta, de posar-hi l'ànima, en tot el que fem. A la llarga segur que ho aconseguirem. I si no, que no hagi estat per falta de ganes! Que bonic és el teu nét!
Qualsevol gest d'un nen hauria de ser per nosaltres una tornada a la innocència. Un gest concentrat, constant, amb ganes d'aconseguir-ho... De grans oblidem sovint que tot necessita un aprenentatge. Ja m'apunto el teu nou domicili, Carme.
Moltes gràcies, Teresa, per venir fins aquí!!! Que no se'ns acabi mai el temps d'embadalir-nos amb els gestos dels nens! Com tu dius els hem d'aprofitar tots per poder rescatar una mica d'innocència.
Què gran! Què guapo! Encara que només vist així, m'ha donat la sensació d'un nen intel·ligent i responsable que, quan fa una cosa, ni que sigui jugar a tirar pedres, la fa a consciència! :-))
Sí que està gran i guapo, et dono la raó en tot. Tot que que només fa primer, ha tret unes notes immillorables, tot excel·lents i a l'àvia li cau la baba. És molt responsable, i també molt competitiu, li agrada guanyar i quedar bé i sortir-se de tot i per això s'hi implica tan com pot. Sí, fa les coses a consciència i si cal fer trampes, quan juga, per guanyar tampoc no se n'està, per gran desesperació d'en Guillem que és molt legal i que no faria mai cap trampa de res... (en va aprenent, esclar, pel que fa referència al seu germà, que si li pot tornar la trampa, li torna). he, he he...
És en Guillem...? Mareta de déu...
ResponSuprimeixÉs en Jan, que té 7anys, en Guillem ja en té 9!
SuprimeixHo confesso: no les sé rebotar. Llençar-ne és un plaer, a cada pedra ens traiem un pes del damunt.
ResponSuprimeixJo tampoc en sé, però els nens senten una atracció i una passió especial per llençar pedres. Però tens raó, descarrega, potser per això ho fan.
SuprimeixLa persistència és la mare de tot, de tant intentar-ho les coses acaben sortim. Si partim d'aquesta base, tot és possible i tot arriba.
ResponSuprimeixSempre acaben sortint, hem de persistir en els intents...
SuprimeixOh, que major, el teu net!!! Una foto preciosa, i la constància que no falte, que sense això no s'aconsegueix res.
ResponSuprimeixAquest és el més petit! Però per algunes coses la seva constància és exemplar.
SuprimeixUna foto preciosa i un net( suposo) molt eixerit...De petita també tiràvem pedres planes a l'aigua i jugàvem a veure quina rebotava més!
ResponSuprimeixPetonets, Carme.
Hi ha jocs que no perden ni actualitat, ni vigència, ni interès, ni diversió. Jocs de sempre.
SuprimeixJo ho he provat i és molt difícil. Cal ser conscient de les pròpies limitacions!
ResponSuprimeixCadascú té les habilitats que té... és ben cert.
SuprimeixJo tampoc en sé però tampoc no m'he dedicat gaire estona a intentar-ho. No m'ha motivat mai gaire... a ell si, això el motiva i li surt.
Als petits la pedra no els rebota encara per falta de pràctica. I alguns grans no la poden fer rebotar per la tendinitis. Tot arriba, tot s'acaba.
ResponSuprimeixQue maco que està el Jan. No sé segur l'indret. La muntanya del fons és el Montsec?
Cada cosa té el seu temps...
SuprimeixTenim un temps breu, breu, breu
i un camí massa llarg, llarg, llarg.
Cada cosa té el seu temps
i passa de llarg.
Un temps per néixer i un temps per morir,
un temps per plantar i un temps per collir,
temps per matar i temps per guarir,
temps per trencar i temps per construir.
Un temps per plorar, temps per ser feliç,
temps per treballar i temps per gaudir,
temps per desfer i temps per reunir,
temps per besar i temps per deixar de besar.
Un temps per trencar i un temps per ajuntar.
Temps de callar i temps de parlar,
temps d'estimar i temps per odiar,
un temps de guerra i un temps de pau.
Sí, és el Montsec. Pantà de Canelles, sota Corçà.
A la Noguera... estàs situat? 😜😜
D'això es tracta, de posar-hi l'ànima, en tot el que fem. A la llarga segur que ho aconseguirem. I si no, que no hagi estat per falta de ganes!
ResponSuprimeixQue bonic és el teu nét!
Ho intentem prou, Montse, de posar l'ànima en tot el que fem. Per intentar-ho que no quedi!
SuprimeixJa saps com som les àvies, Montse, per què ens hem d'enganyar? Està preciós i eixerit com un pèsol!
com passa el temps Carme!!!!
ResponSuprimeixVolaaaaa, Elfree...
SuprimeixQualsevol gest d'un nen hauria de ser per nosaltres una tornada a la innocència. Un gest concentrat, constant, amb ganes d'aconseguir-ho... De grans oblidem sovint que tot necessita un aprenentatge. Ja m'apunto el teu nou domicili, Carme.
ResponSuprimeixMoltes gràcies, Teresa, per venir fins aquí!!!
SuprimeixQue no se'ns acabi mai el temps d'embadalir-nos amb els gestos dels nens! Com tu dius els hem d'aprofitar tots per poder rescatar una mica d'innocència.
Què gran!
ResponSuprimeixQuè guapo!
Encara que només vist així, m'ha donat la sensació d'un nen intel·ligent i responsable que, quan fa una cosa, ni que sigui jugar a tirar pedres, la fa a consciència! :-))
Sí que està gran i guapo, et dono la raó en tot. Tot que que només fa primer, ha tret unes notes immillorables, tot excel·lents i a l'àvia li cau la baba. És molt responsable, i també molt competitiu, li agrada guanyar i quedar bé i sortir-se de tot i per això s'hi implica tan com pot. Sí, fa les coses a consciència i si cal fer trampes, quan juga, per guanyar tampoc no se n'està, per gran desesperació d'en Guillem que és molt legal i que no faria mai cap trampa de res... (en va aprenent, esclar, pel que fa referència al seu germà, que si li pot tornar la trampa, li torna). he, he he...
Suprimeix