Encara toca de peus a terra
Un curt pendent
i abandonar-se al buit i a l'aire.
Quan surt el sol, s'infla de cop i amunt, amunt,
com un ocell planejador.
Ara ets el vent i vas i vens i voles amb ell.
Des del pedrís, els meus ulls volen
contemplant-los, en mig dels núvols.
Una imatge preciosa i és un dels meus somnis que , de moment, no he pogut fer realitat...( el parapent). Si que he volat amb d'altres artilugis i és com una adicció...Volar com un ocell, empès pel ventijtol que sempre bufa a la muntanya!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Jo només era espectadora atenta... m'agradava veure-ho, però jo no em tiraria pas en cap d'aquest artilugis. Ni ho he provat mai, ni mai he tingut cap especial interès per a fer-ho,
EliminaOstres. no em diguis que et vas tirar en parapent! Caram, que difícil és seguir-te el ritme!
ResponEliminaAmb parapent no, és una assignatura pendent ( amb rodolí inclòs) però si amb paracaigudes i he anat amb ultralleuger i amb globus... Ja fa un temps però!
EliminaN0, no, no, XeXu, ni m'he tirat ni m'hi tiraré.. només m'ho mirava amb un ulls com unes taronges, això, sí. Des d'allà dalt, des del Santuari del Mont, que ja sembla que volis, hi ha qui vola de veritat.
EliminaNomés de veure'ls com es precipiten cap avall (o cap amunt) se'm seguen les cames.
ResponEliminaSón vent.... una bona expressió.
Des del pedrís, a mi també se'm segaven les cames en veure'ls, però malgrat això me'ls vaig mirar una bona estona. Se'n va llançar un munt i fins i tot uns (bojos del tot) amb una ala delta que és un artefacte perillosíssim i diabòlic, pel que em va semblar. Quina por!!!
EliminaLa llibertat té un preu, en aquest cas és superar la por. La recompensa ha de ser molt gran.
ResponEliminaAquesta recompensa ja no em fa falta... no crec que la busqui, tot i que entenc que deuen gaudir molt, si els hi agrada.
EliminaM'agafa vertigen només de pensar-ho!!!
ResponEliminaI a mi!!!!
EliminaTambé llegint un llibre voles amb l'autor.
ResponEliminaI tant que sí, però això no fa gens de por. Encara que algun cop, en algun moment determinat, quan fas algun descobriment que t'implica personalment, pots sentir un vertigen inesperat.
EliminaA mi també em faria una por immensa pujar en una cosa d'aquestes; una cosa és afrontar els riscos inevitables del viure i una altra crear-te'ls tu, aquests riscos. Tampoc en tinc cap necessitat.
ResponEliminaL'any passat també en vam veure una colla, des del santuari de la Mare de Déu del Mont, que s'hi tiraven. Una corredissa i avall! Prefereixo volar a través dels llibres, com diu l'Helena!
Una abraçada!
Justament des del Mont, els vaig veure jo també, Montse!
EliminaJo tampoc en tinc cap necessitat, però sí que em van tenir enganxada allà una bona estona mirant-los.
Suposo que la sensació de volar ha de ser espectacular... però jo moriria d'un infart així que no la podria explicar... :-))
ResponEliminaJo, tot i que no crec que em morís d un infart, no ho provaré... seria temptar la sort... he, he, he... jo ja volo tocant de peus a terra.
Elimina