Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Relats d'estiu de la Carme. Juliol: Refugi de muntanya
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Si que es magnifico. Estuve por esos lugares.
ResponEliminaUn abrazo.
Per sort hi ha encara moltes persones que no hem perdut la capacitat de mirr i de contemplar.
EliminaUna abraçada.
La fotografia i els teus versos aconsegueixen capturar la bellesa d'aquest racó de l'Ebre. Hem de saber aprofitar també aquests instants de buidor, on no ens queda res més que contemplar i prou, perquè en un lloc com aquest, una invitació a "contemplar i prou" ja és molt.
ResponEliminaAbraçades.
És molt, tens raó i si penses només en el moment, ho és tot, perquè queda ple i dura en nosaltres.
EliminaAbraçades.
I això he fet, he contemplat durant una estona el teu bellíssim paisatge i gairebé m'he sentit allà. Gràcies, nina, per fer-me gaudir de l'instant!
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Gràcies a tu per fer-m'hi companyia!
EliminaAferradetes, preciosa!
Com les petites alegries, els instants ho són tot.
ResponEliminaSí! Com una cosa molt gran en una molt petita! 😀
EliminaBaixa silent el riu.
ResponEliminaUna remor de veus
vol trencar la pau del jorn.
Bat el vent les branques
del bosc de ribera.
I, lluny taques de color.
Piragües que freguen
l’aigua tèrbola ,
rems que volen ser ales
d’agró blanc, de bernat pescaire,
jugant entre d’altres
amb el blauet i algun pit-roig.
Se sent ben amagat
el cant de qui se’n riu
d’aquells que sense ser peixos
volen nedar
i sense ser aus,
volen volar.
Els segueixen riu avall,
fins arribar al peu
del castell vell de Miravet.
Esperen el grup
que esvalota la pau del riu.
I quan amerats surten
i riuen i es fan fotos,
tornen riu amunt
aquests particulars vigilants.