Instant de tardor en un banc
d'una foto de la @sempere_marta a l'instagram
Una fulla que ja no existeix
m'ha quedat a la memòria.
Vam compartir banc i tardor
vam sentir el mateix sol
i vam ser del mateix color.
Tot passa, res no es queda,
com la fulla,
com el vent,
com la vida.
Uf, un altre poema amb un vel de tristesa i de desesperança... Tot passa, també nosaltres... però gaudim de les fulles mentre puguem.
ResponEliminaPotser tens raó, però la part bona és que no em sento trista, només molt (potser massa, no ho sé) conscient del temps que passa i de l'edat que tinc i de quina mena d'etapa de vida és la que em queda... "més val saber-ho i dor-ho" que diria el poeta.
EliminaBen cert, res queda però la vida segueix... per a altres, és clar.
ResponEliminaM'encanten els teus dibuixos.
Aferradetes, nina.
La vida sempre segueix per algú o altre... ben cert.
EliminaGràcies, Paula.
Aferradetes, bonica!
La vida són instants que vénen i se'n van... instants senzills com el d'aquesta fulla que, si tens a la memòria, encara existeix, almenys el seu record t'acompanya.
ResponEliminaUna abraçada, Carme
El record i el dibuix que reforça el record. A vegades a partir d'una foto o d'un dibuix invento instants que no van existir en la realitat, però que es fan reals en la imaginació i els recordo quasi com si haguessin passat de veritat. He, he, he...
EliminaUna abraçada, Núria!
Són pensaments de tardor, aquests Carme. A l'hivern ja veiem la primavera, a l'estiu tot té un altre color, però a la tardor anem directes al fred i a la poca llum i aquests pensaments sobre els cicles de l'any i de la vida, almenys a mi, sempre m'assalten a la tardor. Amb tot, molt bonica i sugerent la conversió pictòrica de la foto de la Marta.
ResponEliminaUna abraçada
Potser sí que tens raó, sempre totes les coses de l'entorn, ens afecten d'una manera o altra i el clima també, però jo crec que m'afecta més l'edat que ja no torna mai enrera, que no pas els cicles aquests estacionals que passen volant, i en un no res tornes a ser-hi... Moltes gràcies, Teresa! Una abraçada.
EliminaQuan l'arbre se n'adoni que ha perdut les fulles, en brotaran de noves.
ResponEliminaAra dorm i encara no se n'ha acabat d'adonar, em sembla...
EliminaViure el moment i gaudir-lo!!... Aquest moment no te temps, no hi ha passat ni futur en el que pensar... Quan compartiem "banc i tardor" i "teniem el mateix color i sentiem el mateix sol", aquest moment està ple de bons records i quan mirem enrera, és això el que "sí que ens queda"...I això és el que ens ajuda a seguir endavant.
ResponEliminaL'hivern també està ple de colors!!
Una forta abraçada
Montse, m'agrada molt com ho dius. Tu ets una gran experta en atresorar els bons records. I tens raó, això ja ningú ens ho por prendre. Ens queda, mentre nosaltres també quedem... he, he, he...
EliminaBuscarem tots els colors de l'hivern, i segur que en trobarem un munt.
Una forta abraçada.
Jo espero sempre que sigui el pas de puça, però aquesta fulla és com una puça en ella mateixa, prou digna de recordar. Preciós el relleu que fa la pintura, emotiu el poema. Normalment que "res no es queda" és una cosa bona. Tot és relatiu.
ResponEliminaHe estat amb Covid, per cert.
Espero que ja estiguis recuperada del tot i que no ho hagis passat gaire malament. Em sembla que tard o d'hora tots hi haurem de passar per aquest coi de Covid.
EliminaJo també penso que el "res no es queda" és una cosa bona. Del tot bona. Ni jo mateixa tampoc voldria "quedar-me" eternament. Però sovint em crida l'atenció que la memòria se'n va més enrere del que caldria.
Que bonic el banc amb la fulla, et devia fer bona companyia, però vols dir que teniu el mateix color??? Tot passa , unes coses més lentament i d'altres mes ràpides...
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Tot passa... finalment, i nosaltres també!
EliminaBon vespre, M Roser.