Fulles mortes al canal
- Recordes aquell dia passejant vora el canal? Et vaig dir que els arbres reflectits a dins de l'aigua estaven tristos i que les fulles i les cases havien perdut el seu color. L'aigua és un mirall, vas dir tu, però els arbres no poden estar tristos.
- Els quedaven quatre fulles, potser era per això que els volies veure tristos. O eres tu la que n'estava?
- No, em sembla que no, no ho sé, potser era començar una conversa inútil o potser no era ni tant sols una conversa, sinó un intent de connexió. Una connexió que no es va produir.
- Per què, no? Va ser un passeig agradable, bonic, vam veure moltes coses, vam fer moltes fotografies i vam anar parlant de temes diversos i vam estar bé. Aquesta escena que dius, va durar molt poc, el passeig va durar molt i va estar molt bé.
- Sí, tens raó en tot el que dius, però, malgrat tot, la connexió no es va produir. Vam veure i viure les mateixes coses, i en canvi el relat interior que en tenim o que en fem, allò que ens ha quedat a dins és tant diferent entre l'un i l'altre que sembla que parlem de dies o de vides o de persones diferents.
- Quin relat fas, tu, d'aquell dia? No va ser per a tu, com he dit abans un passeig agradable i bonic?
- Ho va ser, d'acord, però en canvi la sensació que me n'ha quedat és aquesta altra: la tristesa dels arbres, la manca de connexio i també la bellesa melancòlica de les fulles amuntegades sota l'aigua amb el seu color imprecís i monòton que feien destacar un sol punt de llum i de color: l'estelada. Un horitzó que se'ns va perdent cada dia de mica en mica.
Si cauen gaires fulles més potser haurà de sortir l'aigua...Quina foto més bonica i és clar cadascú ho veu segons el seu punt de vista. Aquesta senyera si que és una mica tristoia...
ResponEliminaBon vespre, Carme.
N'hi havia un bon gruix, tens raó i feia un efecte ben bonic.
EliminaBon dia M Roser.
La història personal moltes vegades va unida a la història col·lectiva.
ResponEliminaEn cadascun de nosatres va unida, perquè les portem totes dues a sobre.
EliminaQuin efecte més curios que has aconseguit en aquesta imatge!!...L'he tingut de mirar molt detingudament per veure si es tractava d'una composició de foto i dibuix, pel que fa a les fulles del fons de l'aigua, amb aquest color blau com apareixen...
ResponEliminaI sobre el relat que fas, has tocat el mon de les sensacions i això si que és un tema molt personal que depent molt de cadascú i de la seva manera de ser i de sentir segons el seu plantejament de vida.
Una abraçada.
La imatge, Montse, és tal com era, presa amb la tablet, sense manipulacions de cap mena. No hi ha filtres, ni retocs ni cap dibuix afegit. A vegades la realitat és així de curiosa. Suposo que per això em va cridar l'atenció.
EliminaSí les sensacions depenen absulutament de cada persona i com t dius del seus plantejaments i del seu tarannà. Estava reflexionant aquests dies sobre el "relat" interior que ens fem de la pròpia vida viscuda i com pot ser que coincideixi o no amb les persones que també han viscut la mateixa realitat, al nostre costat. De fet, penso que no coincideixen mai al cent per cent i que si volem que coincideixin ni que sigui en una certa mesura raonable, ens hem de reexplicar l'un a l'altre el relat propi de cada moment. I així confegir-ne un de comú.
Una abraçada.
Molt maco aquesta diàleg i amb una reflexió final encertada... com es perden els desitjos en el temps.
ResponEliminaI encertada la fotografia per il·lustrar-ho !.
Abraçades !.
Gràcies Artur, com s'entellacen dintre nostre sensacions i sentiments que venen de llocs molt diferents...
EliminaAbraçades!
Has fet un relat que transmet molt bé aquesta sensació que hi expliques. La tristesa no és als arbres sinó que prové d'aquest horitzó que es va perdent de mica en mica. Un horitzó que ens van dir que teníem a l'abast i que anem comprovant que no només no s'apropa gens sinó que, fins i tot, s'allunya quan constatem el poc interès (real, no parlo de declaracions grandiloqüents) que els que hi ha al davant sembla que tenen en arribar-hi. Estem decebuts i això pot implicar tristesa, però hauríem d'intentar foragitar-la pel nostre bé... si podem.
ResponEliminaUna de les meves reflexions d'aquests dies, tal com li explico a la Montse era, la de comparar els relats que fem diferents persones de les mateixes coses. L'altra i encara més important, a nivell personal de cadascú, és com canviar un relat que ens aclapara i retornar-nos-lo en positiu. És una feina important i bonica que no té res a veure amb l'engany ni amb l'autoengany, sinó amb els focus diferents on posem l'atenció. Per foragitar la tristesa, si podem, hem de canviar el focus i gaudir de tantes coses senzilles que es poden gaudir a la vida. I ens cal fer-ho. I tant!
ResponEliminaL'horitzó que sempre s'albira, però mai s'aconsegueix, he llegit alguna vegada, tot i que hi ha països que sí que han aconseguit la independència.
ResponEliminaAlgun dia s'ha d'aconseguir!
EliminaCada persona és un món i, davant qualsevol imatge o fet, reaccionem de manera diferent. Parlar-ne ens ajuda a veure punts diferents que potser no haguéssim pensat abans. Unes vegades ens ajuda i altres no canvia res del que sentim.
ResponEliminaUna foto amb un colors ben macos.
Aferradetes, nina.
Sí, tens raó, parlar-ne, no sempre ajuda. Però com que ñes una de les millors eines que tenim, sempre ho intentem.
EliminaAferradetes, bonica!
Veiem les mateixes coses però per dins cadascú les viu a la seva manera, amb algunes persones coincidim i amb d'altres no, i aquesta és una gran riquesa. Sempre es pot aprendre alguna cosa, encara que no canviïn els sentiments d'allò vist i viscut.
ResponEliminaLa imatge és fantàstica, molt natural.
Una abraçada, Carme
Moltes gràcies, Núria. Cert que sempre es pot aprendre coses de tothom, però quan connectes s'aprèn millor.
EliminaUna abraçada.
La foto m'ha tingut una bona estona imaginant com estava presa. Pensava que era un dibuix. És molt original. I el text, doncs bé, molt nostàlgic i un puntet trist, com se t'endevina sovint darrerament...
ResponElimina