Costoja
Si travesseu la frontera, aquella que és allà on no n'hi hauria d'haver cap, per una carretereta poc coneguda, allà dalt, just a la ratlla entre el Vallespir i l'Empordà hi trobareu Costoja.
Costoja és un poblet petit, no sabria dir si hi ha més habitants o més estiuejants, però de cap de les dues coses no n'hi ha gaires. És agradable i bonic, dins un paisatge net i preciós. I allò que em va captivar especialment van ser els noms dels carrers, de les places, dels racons, dels atzucacs.
Us en poso una mostra. Vaig recòrrer tot el poble buscant els noms dels carrers i anava tan embadalida que ni tan sols vaig pensar a fotografiar-los. En vaig trobar uns quants a la xarxa, al menys, perquè us en feu una idea.
Són com una mena de mini-història del poble. Seguint-los i llegint-los sabem on mataven i salaven el porc, sabem a quin carrer vivia el traginer, el darrer traginer, sabem on eren les espardenyeres i on es reunien tots per parlar de les seves normes, drets i usatges i després també trobem uns missatges amb un cert misteri, que no sabem ben bé què volen dir.
N'hi havia un altre que no surt a la foto que deia "Cada casa és un món" això no semblava pas el nom d'un carrer, però potser ho era, ja que estava posat igual i amb la mateixa mena de placa i de lletra i de format català - francès. M'imagino viure aquí i haver de dir l'adreça:
Carme Rosanas
Carrer de Cada casa és un món
Costoja (Vallespir)
Catalunya

Tot això que he escrit, ho pensava jo mentre caminava pels carrers del poble. Potser tot és imaginació meva, però la bona estona que vaig passar, ja no me la pren ningú.
M'agrada molt que ens mostris pobles del nostre país (fora ratlles inventades i estèrils) que no coneixem.
ResponEliminaM'ha sorprès que que a la Catalunya nord de les espardenyes catalanes en diguin vigatanes. Igual que jo! Tota la vida a casa n'hem dit així. En tinc unes i quan les vaig anar a comprar em vaig assegurar que fossin vigatanes, les que tenen els cordons negres des de la punta de l'espardenya.
Segueix viatjant Carme. Coneixeràs el nostre país com l'Espinàs... o més!!
Sí que en diuen així, i no només a Costoja.
EliminaA Sant Llorenç de Cerdans, encara en fabriquen, és un poble ple d'artesans dels teixits i de les espardenyes i també quan ho anuncien, diuen vigatanes.
Intentarem continuar coneixent pobles. Ens agrada molr fer-ho. De moment anem fent per les comarques properes d'on ens trobem. Algun dia haurem d'alçar el vol cap al sud i cap a ponent i cap als pirineus lleidatans.
M'agraden tant aquests campanars amb la part de dalt feta de tres esglaons de maons, dos al costat i un de dos esglaons al mig! Aquí en són cinc. Té un nom que no recordo. Hi són a molts llocs, com Alella i la Seu d'Urgell. Per a mi és una senyal inequívoca que es tracta d'una localitat especialment rústica i maca. Les teves fotos li fan justícia!
ResponElimina"Via crucis dels somnis inconfessables": això se m'escau moltíssim!
Als castells en diuen merlets, no sé si en el cas dels campanars i esglésies tenen un altre nom.
EliminaA mi també m'escau molt, Helena!
Sí, sí, merlets! Gràcies, Carme!
ResponElimina😃 😀
EliminaHe quedat parat (i encantat) amb aquests noms de carrers. "Maquinacions de xavals i pubilles en joguineig" o "L'atzucac de les paraules callades" són genials. Entenc que et quedessis embadalida mentre anaves resseguint tots aquests carrers, jo m'hi he quedat només amb la mostra que ens ensenyes. :-)
ResponEliminaAtzucac és un nom que utilitzen molt a Catalunya nord, amb el seu sentit més literal. I a mi em fa molta gràcis, perquè estic acostumada a sentir-ho en sentit figurat, d'una situació, més que no pas d'un carrer.
EliminaJo ja coneixia Costoja d'uns quants anys enrere, no sé quants, potser 10, potser 15 i jo diria que aquests rètols no hi eren. I si hi eren, jo era una altra persona que mirava i veia coses diferents que les que veig ara. Perquè en sembla impossible no haver-m'hi fixat. 😀
Quin poblet més bonic i que curiosos aquests rètols, que no semblen noms de carrers ni de places...
ResponEliminaAnècdota: un dia unes quantes mestres, vam portar fotos de quan érem petites per veure si ens coneixia la mainada, a mi la primera, perquè com que anava amb espardenyes van dir que era jo , perquè portava espardenyes de ballar sardanes,( allò dels punts de vista)...Van quedar molt parats quan els vaig explicar que era el calçat habitual d'aquella època i podia ser que algú tingués unes sabates , però només per a les festes, ah i les esportives no existien...
Bon vespre, Carme.
Aquests noms dels carrers sabia que us agradarien i per això he portat aquest poblet fins aquest blog, en comptes de deixar-lo, només al blog dels pobles. Aquest està als dos llocs.
EliminaFa gràcia aquesta anècdota! Gràcies per compartir-la!
Bona nit, M Roser.
L'atzucac de les paraules callades em sembla genial, Carme. Podria venir després del Viacrucis dels somnis inconfessables...
ResponEliminaGràcies per compartir aquest fantàstic reportatge amb nosaltres!
M'alegro que us agradin les meves descobertes, Montse! Una abraçada.
EliminaUn altre tresor entre muntanyes !. Un poble ben curiós i original per tenir noms de carrers com aquestos , segur que tenen més sorpreses amagades ;)
ResponEliminaHi haurem de tornar, doncs, a veuresi endescobrim alguna altra!!! No m'estranyaria gens ni mica.
EliminaOh, que curiós! És una manera diferent de situar-se, però falta per saber com els anomenen els autòctons. La majoria són força llargs i ja saps que la gent tenim tendència a escurçar.
ResponEliminaEstaria bé d'investigar-ho... però no ho vaig fer. Però segur que han trobat la manera d'escurçar-ho.
EliminaPlaçot de dalt o plaçot de baix (plaçot em fa molta gràcia) és totalment suficient per entendre's. El poble és petit. La resta és mini-història. Carrer de la fàbrica, també, només n'hi havia una... però vaja que tot plegat no ho vaig preguntar.