Sota el cirerer, ara que ja no és temps de cireres, guardo la cadira a punt. A l'ombra, per si vols reposar-hi, per si vols enfilar-t'hi. O potser només per recordar que el temps de les cireres cada any, retorna.
M'encanta aquesta foto de la cadira sota el cirerer...Si deu estar ben fresquet ara a l'estiu sota la seva ombra. Jo potser m'enfilaria a l'arbre, més que res per a fer el "pinxo", perquè ara ja no té cireres, per això cal que passin mig estiu, la tardor, l'hivern i mitja primavera...Mentre puc somniar que me les poso per arracades. Bon vespre Carme.
I quan retorni
ResponEliminael temps de les cireres
tens assegurades
unes arracades vermelles.
Tots podrem lluir arracades vermelles!
EliminaÉs com jo esperant el pas de puça! Tota la tardor espero el retorn de la llum, de les cireres!
ResponEliminaQuina sort que el temps de les cireres cada any retorni!
Eliminai tam´be encara la cadira és per fer una mica més incòmoda l'espera
ResponEliminaO per deixar-ne constància, depèn de com ens ho mirem...
EliminaM'encanta aquesta foto de la cadira sota el cirerer...Si deu estar ben fresquet ara a l'estiu sota la seva ombra. Jo potser m'enfilaria a l'arbre, més que res per a fer el "pinxo", perquè ara ja no té cireres, per això cal que passin mig estiu, la tardor, l'hivern i mitja primavera...Mentre puc somniar que me les poso per arracades.
ResponEliminaBon vespre Carme.
En aquest poblet de muntanya les ombres són fresquetes, segur.
EliminaBon vespre M Roser.
On tinc el meu llibre, que em vull posar a llegir allà!
ResponEliminaBenvingut a sota el cirerer, XeXu!
Elimina