Colors torrats de febrer
D'esquena al mar,
quan sembla que ja no hi és,
per sobre les herbes massa torrades de sequera,
hi ha, encara, horitzons, ben coneguts.
Els arbres s'afanyen a dibuixar randes sobre el fons blau
amb les seves branques nues
per confirmar la bellesa, arreu.
Darrere meu, el batec del mar.
Per sort ara els camps són verds. També bateguen com el mar amb el vent.
ResponEliminaSí, ben verds. Per sort.
EliminaAvui el mar bategava ben fort.
En aquest paisatge sembla que tot batega amb força.
ResponEliminaQuè maca la foto, Carme!
Aferradetes, presiosa.
Les herbes, ni que siguin massa torrades, sempre m'han agradat.
EliminaAferradetes, bonica!
Com si la tardor estès tocant la porta
ResponEliminaencara que és l’estiu el senyor dels cels.
Com un exercit famolenc davant una guàrdia
de gegants amb braços pelats.
Com un horitzó que oneja
tant lluny com la vista deixa.
Com l’esperança que mai defalleix ,
jo se que rere tot això una mar d’aigua de vida.
qui sap si...
Que la pluja t'escolti, qui sap si…
EliminaSort d'aquesta mica (bastant en alguns llocs) d'aigua que ha fet reverdir els camps. Hauria estat una llàstima una primavera marró.
ResponEliminaI tant! Ni el verd ni les flors no falten a la cita de la primavera.
Elimina