Relats conjunts Abril: Noia a la finestra



En primer lloc: Les meves felicitacions a totes les Montses i Montserrats!

En segon lloc la participació als Relats Conjunts.

La Montserrat, passava hores mirant la mar, cabussada en els seus pensaments, en una mena de conformitat apresa que ni ella mateixa sabia si era de veritat o de mentida:

Diuen que tot passa, que res no dura per sempre, i és ben cert que no tenim res segur, només que tot canvia. Tot canvia: les coses bones i les dolentes. 

Però ara, a mi no em serveix de res pensar que tot això passarà, que no estarem sempre així,  confinats i amb risc de contraure la malaltia i de morir. Bé, si ens ho rumiem bé, el risc de morir, sempre el tenim a sobre. De malalties n'hi ha tantes que encara ens poder matar! Aquesta, sí, per la quantitat de persones afectades, sembla que espanta més, però si ho pensem individualment, tots tenim moltes probabilitats de posar-nos malalts. No tenim res de segur, mai, ni ara, ni abans ni després.

Ja ho sé que un dia podrem tornar a sortir a banyar-nos a aquest mar  que m'estimo tant i segurament podrem tornar a fer un cafè o un dinar amb amics i anar al cinema o al teatre. Crec que segurament que serà així, però a mi això no em consola gens. 

Al mar, quan pugui, m'hi banyaré, esclar! Perqué tu ets el mar i ho seràs per sempre. Serà l'única manera de tenir-te, però ni fer cafè, ni dinar amb els amics no em consolarà mai de tantes ocasions perdudes, de tants dies sense tu i d'aquest  temps de descompte, de confinament, per acabar descobrint que tu ja no hi seràs mai més. I no, res no serà igual sense tu.


Comentaris

  1. Uf, sona a pèrdua això, espero que sigui de la tal Montserrat del conte i que no l'hagis hagut de patir de prop.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, XeXu, no és cap pèrdua meva, no. És que no puc deixar de pensar que malgrat el meu "optimisme" quotidià de no estar gens preocupada i de creure que tot anirà bé, a qui li toca, li toca. Un record per aquestes persones.

      Elimina
  2. Un relat trist però ben real. Segur que, un dia o altre, la majoria tornarem a la vida que fèiem abans però aquesta vida no podrà ser igual si ens falta algú que en formava part i ara no hi serà. I, per desgràcia, molta gent s'hi trobarà en aquest cas.

    ResponElimina
  3. Un relat molt tendre. Propi de la maltempsada que estem vivint.

    ResponElimina
  4. Gràcies per la felicitació, Carme; com a Montse me n'agafo la meva part. :-))
    Tornarem a la vida més o menys normalitzada, segurament, però les pèrdues les portarem sempre ben vives en el record... Un relat ben lúcid i oportú, Carme. M'ha agradat molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes Gràcies, Montse!!! Costa acceptar tantes pèrdues,encara que no siguin properes.

      Elimina
  5. Molt bonica aquesta reflexió de la Montserrat mirant el mar...Segur que res serà com abans, però que aquesta mar tan blava sempre la tindrem ben a la vora i amb ella podrem reviure moments tendres...
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
  6. Ben cert... I ben trist. Tenim molta sort els que (de moment i espero que així continuï) no tenim ningú a l'hospital, ni contagiat ni mort.

    ResponElimina
  7. Fa una setmana vaig tenir una pèrdua, no directa, però si sentida. I no per COVID, sinó per càncer. Sabíem que havia de passar, però no haver pogut acompanyar persones que estimes lesdarreres setmanes, la incertesa de si 4 fills podrien enterrar una mare, de la distància de 42 km, ha estat molt dur.
    Vaig veure-la per darrer cop dos setmanes abans del confinament. Aquesta setmana m'he vist mirant per la finestra de casa pensant en la seva força i en aquell dia.
    Les paraules que descrivia a l'altre post, ara les he escrit.
    Gràcies per aquest relat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, per donar realitat i més sentit al meu relat.

      Quina sort, rits, que encara que sigui de tant en tant, podem intercanviar paraules i sentiments...

      Una abraçada, bonica!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars