Relats conjunts de febrer: La defenestració
Václav BROŽÍK, 1890, La Defénestration, 1618Tant és que anem amb capes i barrets
que portem americana i corbata
o samarretes mig estripades.
Tal li fa que duem vestits llargs i farbalans
o texans o mini faldilles,
o vestits jaqueta elegants.
Sempre hi haurà persones humanes
honestes, decents i pacífiques
i d'altres malvades i violentes.
El gènere humà és un espècie en fallida.
Em faré ocell per a poder sobrevolar-nos.
És certament així. I malgrat que, segurament, per cada persona dolenta n'hi ha deu (o cent) de bones, el mal que fa aquesta "minoria" sembla que no té aturador.
ResponEliminaUn gran relat/poema.
Les persones que estan al poder, sobretot, fan un mal irreparable quan són dolentes. Gràcies, Mc!
EliminaVola amunt ocell, molt amunt que els jutges prohibeixen les ales i els escopeters de la policia fan punteria.
ResponEliminaAra m'has recordat un nanoc conte boníssim del Jesús Mª Tibau que deia alguna cosa així com ara: "Li asseguraven que no era un ocell, les seves ales, però ho desmentien."
EliminaEl teu, o el que suggereix el teu comentari, però, també és molt bo. "Les ales ja no existeixen, però els escopeters de la polícia les abaten dia rere dia."
Procurarem volar ben alt, per desmentir-los a tots.
Quin poema tan ben trenat, Carme, m'agrada molt tot el que hi esmentes i de la manera que ho fas!
ResponEliminaA vegades estaria bé ser ocell, i volar ben amunt per veure-ho tot des d'una altra perspectiva.
Estaria molt bé, poder escapar volant d'algunes situacions... i veure-ho tot des de lluny i des de ben amunt.
EliminaLi has pogut treure un poema al quadre, cosa que a mi m'està costant molt. No m'agrada gens la violència, vingui d'on vingui, i quan el vaig veure ja vaig sentir un rebuig.
ResponEliminaMoltes vegades també he pensat ser un ocell, per a poder respirar aire net en tots els sentits.
Aferradetes, nina.
A mi també em genera molt rebuig la violència i també aquest quadre... però al final ha sortit això,. Gràcies, nina! Aferradetes.
EliminaUn poema que és un cant a la desesperació que ens provoca el gènere humà. Veure segons quines coses ens deixa molt malament com a espècie, només fa venir ganes de plegar. I mira, si et fessis ocell, segur que algun humà dels dolents t'acabaria caçant...
ResponEliminaHe,he, he... m'ho poses moltnegre, XeXu... però jo volaria molt amunt, molt amunt, eh?
EliminaÉs una bona idea això de fer-se ocell, des de les altures podríem triar quines coses ens plau més d'observar... A més podríem fer algun " regalet" a les coses lletges"!!!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Quina bona idea, cada cop que diem de paraula "és per cagar-s'hi" si ets ocell els hi envies el regalet al cap... he, he, he... ho tindré en compte quan sigui ocell.
EliminaBon vespre, M Roser!
La bondat no està de moda, deia una professora que vaig tenir.
ResponEliminaPerò té molt de sentiment, i de bondat, el teu poema.
Moltes gràcies, Helena!!! Que no estigui de moda, (que és cert i la teva professora ho deia bé) no vol dir que no n'hi hagi. Que n'hi ha, i molta! Però el mal està tan extès que la pobra bondat no dona l'abast.
EliminaCaram, m'ha impressionat... és ben cert que sempre, sempre hi ha qui s'aprofita de la seva situació de poder i utilitza la violència impunement...
ResponEliminaAra bé, pensar que l'ésser humà és una espècie en fallida també és injust. Hi ha molta gent bona pel món... tu mateixa, que estimes els ocells, les flors i cada detall que descobreixes en els pobles petits que fotografies i dibuixes... Però la bona gent gairebé no surt mai a les notícies... 😘😘
Ja sé que hi ha molta gent bona, però si mai, aquesta gent bona no poden (enlloc del món i mai en la història) fer que la seva bondat arribi a formar part dels sistemes socials i no saben com fer un món més just, ni com millorar les coses, ni la vida de la gent, és que alguna cosa els falla també. No tenim arrglo, el poder corromp fins a les més bones persones.
Elimina