Relats conjunts de febrer: La defenestració

Václav BROŽÍK, 1890, La Defénestration, 1618 Václav BROŽÍK, 1890, La Defénestration, 1618

Tant és que anem amb capes i barrets
que portem americana i corbata
o samarretes mig estripades.
Tal li fa que duem vestits llargs i farbalans
o texans o mini faldilles, 
o vestits jaqueta elegants.
Sempre hi haurà persones humanes 
honestes, decents i pacífiques
i d'altres malvades i violentes.
El gènere humà és un espècie en fallida.
Em faré ocell per a poder sobrevolar-nos.

Comentaris

  1. És certament així. I malgrat que, segurament, per cada persona dolenta n'hi ha deu (o cent) de bones, el mal que fa aquesta "minoria" sembla que no té aturador.
    Un gran relat/poema.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Les persones que estan al poder, sobretot, fan un mal irreparable quan són dolentes. Gràcies, Mc!

      Suprimeix
  2. Vola amunt ocell, molt amunt que els jutges prohibeixen les ales i els escopeters de la policia fan punteria.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ara m'has recordat un nanoc conte boníssim del Jesús Mª Tibau que deia alguna cosa així com ara: "Li asseguraven que no era un ocell, les seves ales, però ho desmentien."

      El teu, o el que suggereix el teu comentari, però, també és molt bo. "Les ales ja no existeixen, però els escopeters de la polícia les abaten dia rere dia."

      Procurarem volar ben alt, per desmentir-los a tots.

      Suprimeix
  3. Quin poema tan ben trenat, Carme, m'agrada molt tot el que hi esmentes i de la manera que ho fas!
    A vegades estaria bé ser ocell, i volar ben amunt per veure-ho tot des d'una altra perspectiva.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Estaria molt bé, poder escapar volant d'algunes situacions... i veure-ho tot des de lluny i des de ben amunt.

      Suprimeix
  4. Li has pogut treure un poema al quadre, cosa que a mi m'està costant molt. No m'agrada gens la violència, vingui d'on vingui, i quan el vaig veure ja vaig sentir un rebuig.
    Moltes vegades també he pensat ser un ocell, per a poder respirar aire net en tots els sentits.

    Aferradetes, nina.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A mi també em genera molt rebuig la violència i també aquest quadre... però al final ha sortit això,. Gràcies, nina! Aferradetes.

      Suprimeix
  5. Un poema que és un cant a la desesperació que ens provoca el gènere humà. Veure segons quines coses ens deixa molt malament com a espècie, només fa venir ganes de plegar. I mira, si et fessis ocell, segur que algun humà dels dolents t'acabaria caçant...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. He,he, he... m'ho poses moltnegre, XeXu... però jo volaria molt amunt, molt amunt, eh?

      Suprimeix
  6. És una bona idea això de fer-se ocell, des de les altures podríem triar quines coses ens plau més d'observar... A més podríem fer algun " regalet" a les coses lletges"!!!
    Bon vespre, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Quina bona idea, cada cop que diem de paraula "és per cagar-s'hi" si ets ocell els hi envies el regalet al cap... he, he, he... ho tindré en compte quan sigui ocell.

      Bon vespre, M Roser!

      Suprimeix
  7. La bondat no està de moda, deia una professora que vaig tenir.
    Però té molt de sentiment, i de bondat, el teu poema.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Helena!!! Que no estigui de moda, (que és cert i la teva professora ho deia bé) no vol dir que no n'hi hagi. Que n'hi ha, i molta! Però el mal està tan extès que la pobra bondat no dona l'abast.

      Suprimeix

Publica un comentari

Publicacions populars