Relats conjunts d'abril: Entrant a l'Arca de Noè

Jan Brueghel el Vell, 1613, The Entry of the Animals into Noah's Ark

- Vejam, Noè, qui em dius que t'ho ha dit, això? Aquesta bajanada?

- No diguis disbarats, dona, que m'ho ha dit Déu! Déu et castigarà si penses que diu bajanades.

- Doncs que em castigui, però jo, en aquesta arca, amb tantes bèsties pudents, no hi pujo.

- He construït compartiments tancats, també m'ho ha manat el Senyor.  Tu no t'hauràs pas de barrejar amb els animals.

- Només faltaria que hagués de dormir al mateix compartiment que ells! 

- Nosaltres, i els nostres fills i les nostres nores, tindrem uns compartiments a dalt de tot, al tercer pis, amb finestres i obertures per a poder mirar a fora.

- I la pudor que faran tantes bèsties, què?

- Dona, no siguis així, tan amunt potser no la sentirem.

- O ets molt innocent o em vols enganyar. I esclar que la sentirem! I no ens podrem escapar. Serà moooolt  pitjor que un confinament per Covid, això.

- Apa, doncs queda't fora, si et sembla, i ofega't amb la resta de la humanitat. És això el què vols?

- M'estimo més estar ofegada amb aigua neta de pluja, que viva entre la porqueria i la pudor.

- No siguis tan primmirada que això no va de broma. Déu no parla per parlar.

- I si em fessis unes terrassetes per a poder sortir a fora?

- Però.... que no has entès que plourà, que plourà molt, però que no has sentit a parlar mai del Diluvi Universal, o què? Que no saps que quedarà tot inundat? La feina serà evitar que ens entri aigua a dins, no pas fer terrassetes... tu sí que dius bajanades!

- Doncs un balconet, per poder sortir a respirar.

- Tindràs finestres, per respirar.

- No, però si plou molt me les fareu tancar i amb un balcó sempre em podeu tancar a fora.

- Sota la pluja?

- Sí, sota la pluja, al menys a estones.

- No, no et faré un balcó, pesada, prou feina tinc en fer l'arca, tan estanca com sigui possible i només em faltaria la complicació  dels teus balcons.

Naamà se'n va anar bastant emmurriada i  no va dir res més sobre el tema. Estaven tots tan enfeinats que ningú no la va trobar a faltar. Fins que el dia que va començar a ploure i ploure, no la trobaven enlloc. Noè es va pensar que sí, que havia triat ofegar-se  i malgrat la pena que sentia no hi podia fer res. S'havia d'afanyar a fer-ho tot com estava previst. "Que tossuda és la  meva dona, déu meu!"

Quan l'aigua va començar a pujar molt i l'Arca va començar a surar i a navegar a la deriva del mal temps, de lluny van veure una altra arca de petit format.  Era l'arca de la seva dona, Naamà mateixa l'havia construït i hi havia ficat sense preguntar l'opinió de ningú, una bona dotzena de nens i nenes, ja que ella va considerar que les criatures del seu poblat, no mereixien ser castigades perdent la vida. Només va poder salvar els que tenia més a prop, però es va sentir feliç amb la seva arca personal i la seva nova família infantil. Era com si s'hagués avançat a uns nets que els seus fills encara no li havien donat.

PD: agraeixo al Xavier Pujol que m'hagi dut a domicili el nom de la dona de Noè, Naamà, i l'he afegit al meu relat. Gràcies, Xavier!