Relats conjunts d'abril: Entrant a l'Arca de Noè

Jan Brueghel el Vell, 1613, The Entry of the Animals into Noah's Ark

- Vejam, Noè, qui em dius que t'ho ha dit, això? Aquesta bajanada?
- No diguis disbarats, dona, que m'ho ha dit Déu! Déu et castigarà si penses que diu bajanades.
- Doncs que em castigui, però jo, en aquesta arca, amb tantes bèsties pudents, no hi pujo.
- He construït compartiments tancats, també m'ho ha manat el Senyor.  Tu no t'hauràs pas de barrejar amb els animals.
- Només faltaria que hagués de dormir al mateix compartiment que ells! 
- Nosaltres, i els nostres fills i les nostres nores, tindrem uns compartiments a dalt de tot, al tercer pis, amb finestres i obertures per a poder mirar a fora.
- I la pudor que faran tantes bèsties, què?
- Dona, no siguis així, tan amunt potser no la sentirem.
- O ets molt innocent o em vols enganyar. I esclar que la sentirem! I no ens podrem escapar. Serà moooolt  pitjor que un confinament per Covid, això.
- Apa, doncs queda't fora, si et sembla, i ofega't amb la resta de la humanitat. És això el què vols?
- M'estimo més estar ofegada amb aigua neta de pluja, que viva entre la porqueria i la pudor.
- No siguis tan primmirada que això no va de broma. Déu no parla per parlar.
- I si em fessis unes terrassetes per a poder sortir a fora?
- Però.... que no has entès que plourà, que plourà molt, però que no has sentit a parlar mai del Diluvi Universal, o què? Que no saps que quedarà tot inundat? La feina serà evitar que ens entri aigua a dins, no pas fer terrassetes... tu sí que dius bajanades!
- Doncs un balconet, per poder sortir a respirar.
- Tindràs finestres, per respirar.
- No, però si plou molt me les fareu tancar i amb un balcó sempre em podeu tancar a fora.
- Sota la pluja?
- Sí, sota la pluja, al menys a estones.
- No, no et faré un balcó, pesada, prou feina tinc en fer l'arca, tan estanca com sigui possible i només em faltaria la complicació  dels teus balcons.

Naamà se'n va anar bastant emmurriada i  no va dir res més sobre el tema. Estaven tots tan enfeinats que ningú no la va trobar a faltar. Fins que el dia que va començar a ploure i ploure, no la trobaven enlloc. Noè es va pensar que sí, que havia triat ofegar-se  i malgrat la pena que sentia no hi podia fer res. S'havia d'afanyar a fer-ho tot com estava previst. "Que tossuda és la  meva dona, déu meu!"

Quan l'aigua va començar a pujar molt i l'Arca va començar a surar i a navegar a la deriva del mal temps, de lluny van veure una altra arca de petit format.  Era l'arca de la seva dona, Naamà mateixa l'havia construït i hi havia ficat sense preguntar l'opinió de ningú, una bona dotzena de nens i nenes, ja que ella va considerar que les criatures del seu poblat, no mereixien ser castigades perdent la vida. Només va poder salvar els que tenia més a prop, però es va sentir feliç amb la seva arca personal i la seva nova família infantil. Era com si s'hagués avançat a uns nets que els seus fills encara no li havien donat.


PD: agraeixo al Xavier Pujol que m'hagi dut a domicili el nom de la dona de Noè, Naamà, i l'he afegit al meu relat. Gràcies, Xavier!

Comentaris

  1. Jo trobo que això del balconet no era tan forassenyat, però gairebé me n'alegro del fet que en Noè no hagi transigit. Així la seva dona ha pogut deixar clar que no necessita que li facin les coses, que té prou iniciativa per ella mateixa i, sobretot, ha pogut salvar aquesta dotzena de nens de morir ofegats. Bé per ella!

    I bé per tu, molt bon relat!! 

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. He, he, he... seria molt més trist, haver d'aguantar la pluja sola, tancada al balcó, que no pas tenir una arca pròpia... clar que amb una dotzena de criatures no devia pas ser fàcil tampoc, però ella hi tenia traça a endegar criatures! Gràcies, Mc!

      Suprimeix
  2. He buscat com es deia aquesta dona: Naamà, descendent de Caïm, fill d'Eva. Encara que (del poc que conec) de la Bíblia acostumi a ser patriarcal i missògina, sempre m'ha agradat més l'actitud rebel de l'Eva que la del figaflor de l'Adam. O la valentia de Judith.
    I en la història que ens expliques de la Naamà, la trobo més justa que la del somnia truites i obedient Noé.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs, saps què? El vaig buscar el nom d'aquesta dona. Però no m'hi vaig entretenir gaire, no ho vaig fer prou bé (com tu demostres sobradament) i no el vaig trobar. I mira, t'agraeixo que me'l hagis dut fins aquí i com que s'han d'aprofitar les bones idees i les bones aportacions, en aquesta vida, vaig a restituir-li el nom en el meu relat. Naamà, és un nom ben bonic. Gràcies, Xavier!

      Suprimeix
  3. Se'n va sortir de totes, totes. Què hi havia de fer entre tanta bèstia! (no ho dic pel Noè), he,he,he!. Tot i que el canvi, no sé jo... quan porti un parell de setmanes ja ens ho explicaràs.

    Un relat ben pensat, reivindicatiu i tot. 👏
    Potser aprofiti el nom també jo, és molt bonic.

    Aferradetes de dilluns, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Deu ser horrible navegar amb totes les bèsties del món a dins del vaixell... he, he, he... amb les criatures, mira, si ho fas de gust segur que te'n surts. Estic segura que Naamà hi tenia la mà trencada amb les criatures, he, he, he...

      Ben fet, aprofita el nom, ja que el tenim regalat...

      Aferradetes, bonica!!!

      Suprimeix
  4. I estic segur que a l'Arca de Naamà encara hi va quedar un poc de lloc per a posar-hi algunes plantes. Que ningú no se'n recorda mai, de les plantes... ;)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Segur que sí, que va quedar lloc per les plantes. I a Naamà també li agraden molt. Tens raó, que amb les plantes no hi pensem mai. Gairebé que em fas venir ganes d'afegir-les al relat...

      Suprimeix
  5. Això és una dona empoderada, sí senyora! Una mica torta al principi, però amb bones obres al final. M'ha fet riure, Carme!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A vegades, arriba un moment que hem de reaccionar!!!
      M'alegro del teu riure, Teresa!

      Suprimeix
  6. Aquesta senyora no era pas princesa (que jo tingui entès) , però tampoc necessitava ajuda perquè la salvessin del perill, se'n va sortir prou bé , fins i tot diria que amb maestria !! . Bon exemple !!.
    I el detall de l'Alfred, segur que no li va passar desapercebut... les plantes i flors, segur que també hi eren !.... del periquito, ja se'n va cuidar en Noè ! hehehehe
    Felicitats, Carme !!.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A vegades, les persones, jales fem aquestes coses, primer ens queixem i mirem que ens resolguin els altres el problema, fins que ens posem a la feina d'espavilar-nos. Gràcies, Artur!!!

      Suprimeix
  7. Molt original aquest relat...Les dones sempre tenim idees brillants, no se m'havia ocorregut que nosaltres també hem estat confinats en una espècia d'arca...
    Ella se'n va sortir salvant els nens i sense la ferum de tants animals. Les dones al poder!!!
    Petonets, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies M Roser! Sempre tenim bones idees!!! He, he, he... Bona nit!

      Suprimeix
  8. Ui, per mi molt millor salvar els animals que la canalla, que segur que acabaran sent males persones! Coses meves!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Estic parcialment d'acord amb el que dius. La meva decepció amb l'espècie humana fa que pensi que segur que algun d'ells es convertirà en mala persona, encara que no tots. Però discrepo amb la visió romàntica dels animals sempre bons. Ells també són molt agressius, sovint amb les altres espècies i moltes, moltes vegades també amb els seus congèneres. Hi ha jerarquies despietades i moltes altres coses que no són ni mica agradables. Però tenen fama de nobles tan si en són com si no.

      Suprimeix
  9. Si no tens la circumstància, cerca't la circumstància, que deia un llibre d'autoajuda.

    ResponSuprimeix
  10. Ai, CARME!! Tinc l'ordinador sota mínims. Diumenge passat vaig intentar comentar-te i no vaig poder de cap de les maneres... Ara va millor (va a estones, m'han dit que s'ha de canviar el disc dur.

    Be´, no és que jo sigui masclista, eh? No, no... en absolut. No em passo el dia dient "estimades i estimats", "sou molt guapes i guapos", espero que estigueu contentes i contents" o aquesta nova moda tan ridícula de dir "Estimadis, sou molt guapis i esteu molt contentis" :-DDDDD

    El meu feminisme va per altra banda: condicions laborals, maltractaments, violència, etc.

    Dit això, en aquest cas he de dir que en Noè tenia tota la raó... Amb la pluja que s'apropava i Naamà demanant terrassetes. Però, clar, jo no ho sé tot. Qui sap?... Potser la idea de Naamà podia ser bona...
    Però no.
    Només cal repassar la història i veure que tothom coneix l'Arca de Noè i ningú ha sentit a parlar mai de l'Arca de Naamà, ni tan sols les excavacions més avançades han trobat el menor rastre de cap document, escrit, dibuix, gravat, que en faci referència. Em sap greu, pobre, segur que ho feia de bona fe ;-)))

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Per cert!!! El relat molt divertit!! :-DD

      Suprimeix
    2. Bé, Assumpta, en primer lloc, m'alegro que al final hagis pogut arribar a comentar aquest post.

      I en segon lloc t'he de dir que ja saps com la història, tradicionalment ha silenciat les dones. L'arca de Naamà era petita i tot just va salvar una dotzena de nens, a qui li pot importar això? pensen els històriadors. Per cert, que ella a la seva arca, ja no va haver de fer-hi terassetes ni res, perquè ja no tenia el problema dels animals. I es veu que només tenia dos pisos i no tres com la de Noè. I a cada pis tot just quatre o cinc compartiments, i no centenars com la de Noè. Els més grandets dormien al pis de baix on hi havia també una sala comuna per estar junts. I els petitons dormien amb ella al pis de dalt on hi havia el rebost i tot el que necessitaven per a sobreviure. S'ho va muntar bé. És totalment injust que l'hagin silenciada així. He, he, he...

      I en tercer lloc: Moltes gràcies, Assumpta!

      Suprimeix
    3. Hola!!
      Segueixo amb el disc dur a punt de morir... vull ser optimista i pensar que no passarà cap "desgràcia informàtica". Volia posar un post al blog d'artesania però abans he pensat que millor respondre aquí, doncs és més fàcil que se'm pengi fent un post que no pas responent...

      Hehehehe Carmeeeeee!! Estava segura que em diries això que la Història silencia les dones i, com tens raó, no ho puc pas negar. A més la teva descripció de l'Arca de Naamà és tan precisa i detallada que no pot ser que t'ho hagis inventat, ha de ser cert sense cap mena de dubte ;-))

      Suprimeix

Publica un comentari

Publicacions populars