Relats conjunts de desembre: la dama de Shalott

John William Waterhouse - The Lady of Shalott - Google Art Project edit
 
La Colin havia estat presonera dins del seu palau. Ella era la senyora i la que podia fer i desfer i donar les ordres que vulgués. Però deia una llei escrita des de temps immemorials, que no podia sortir ni marxar mai del Palau. Que hi havia un encanteri antic i que era el seu poder, la seva força i la seva màgia la que ho mantenia tot dempeus... que si la Senyora Colin, de qualsevol generació durant segles i segles, marxava tot s'ensorraria i moriria tothom.

I així, no coneixia el món, només el podia veure rere les finestres. Era terrible tenir el poder de tot menys de canviar aquesta llei injusta.  Mirava el paisatge suau i verd del seu país i desitjava trepitjar l'herba descalça, remullar-se al riu, i sentir l'escalfor del sol damunt la pell.  I conèixer el vent i la pluja i també conèixer tantes persones: conèixer el forner que feia el pa tan bo, i la teixidora que feia aquelles robes precioses.  I no, això tampoc li estava permès, ningú que no fos servent o familiar podia entar al palau.

Estava resignada a la seva sort, perquè li semblava que no podia posar en risc la vida de tantes persones que vivien a Palau, però mil vegades havia tingut la temptació, ni que fos per breus minuts, d'escapar-se de la seva bellíssima i còmoda presó.  No es creia que ella fos la que mantenia alçat el Palau, però no s'arriscava a comprovar-ho.

 Un dia, va veure una barqueta que s'acostava, amb un noi que amb tot de simples fils penjant dels costats de la barca, anava traient peixos.  Ella no havia vist mai ni el noi, ni les peixos i es va quedar molta estona observant-lo.  El noi la va veure, la va mirar, li va oferir un peix i li va somriure, sabent que no podia pas donar-li, estant tan lluny com estaven i li deia de baixar, la cridava que baixés que li regalaria alguns dels seus peixos per sopar. Però ella no va baixar, es va amagar a la seva cambra lluny de la finestra i va plorar llàgrimes de solitud.

Aquella nit no podia dormir i mirava el riu a la claror de la lluna i es va adonar que si bé el noiet devia fer hores que havia marxar, la barca era allà, aturada i buida. I va tenir por, va tenir por perquè ja va veure que alguna cosa molt potent dintre seu l'empenyia a marxar.  Va sortir d'amagat de tothom,  a trenc d'alba, va pujar a la barca, tement la pitjor desgràcia que havia vist mai.  Sí, tenia molta por, però va separar una mica la barca de la vora, i es va deixar portar pel suau corrent d'aquest riu que travessava la plana.

No gosava mirar, però quan ho va fer, va veure que no havia passat res. Tot sense ella, continuava igual, dempeus amb tota la seva bellesa. Tota una vida d'engany i de presó per a res.

Va marxar, riu avall, sense saber on, però amb la intenció de marxar ben lluny...  alliberada de les cadenes invisibles, però al cap d'unes hores, més que alliberada se sentia furiosa contra tots els que l'havien enganyat des de sempre i va decidir tornar  "Em sentiran"  va dir "I, a partir d'ara, sortiré sempre que em doni la gana. I sortiré a pescar peixos  amb aquell noiet tan eixerit i simpàtic."

Comentaris

  1. Les malediccions i els maleficis només funcionen si ens els creiem. Va fer bé de deixar-los enrere i més bé encara de decidir tornar per canviar un stato quo immemorial que havia restringit tant la vida de les dones d'aquell palau. Bon relat!! 

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, no podia deixar aquest feina pendent, hi perillava la vids de les nenes de les generacions futures...

      Elimina
  2. La por fa coses grans, però tot el que veia per aquelles finestres la van empènyer a prendre la decisió que ho va canviar tot. Bon relat, Carme!

    Aferradetes ben fortes.

    ResponElimina
  3. Mai no és tard per trencar regles que ens oprimeixen.

    ResponElimina
  4. Has trobat la manera de donar-li un gir a la història de la Dama ! Felicitats i bon any 2021 !!

    ResponElimina
  5. Carme, m'agrada aquest rampell de la Colin al final, que contrasta amb el dramatisme de la història! A vegades ens ho fan creure, que som imprescindibles, i això, tot i afalagar, és una cadena invisible (o subtil, també, no? com la seva.
    Abraçada i bona entrada d'any!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Teresa! A vegades els rampells són prou eficaços...

      Una abraçada immensa i un Bon 2021!

      Elimina
  6. Molt bé per la descoberta de la llibertat, sigui quin sigui el segle. Els prerafaelites van interpretar molt bé aquest món romàntic de dames tristes i amoroses, amb rics vestits i minyonets a la seva disposició... Però m'agraden més els teus dibuixos, Carme, són tot un món deliciós.
    Ara et desitjo un bon i fecund any nou, on tots els teus projectes siguin realitat. On et sentis còmoda menjant i bevent no allò que toca sinó el que et ve de gust, lliure en això també.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Olga!
      Les teves paraules m'animen a tornar a dibuixar, fa dies que ho faig poc o molt poc. Serà un nou repte per l'any 2021.

      Em fa molta gràcia (és un dir, millor seria dir fa molta complicitat) el teu desig sobre el menjar i el beure... sembla que em coneguis de tota la vida... he,he, he... procurarem guanyar les llibertats dia a dia, des de menjar i el beure fins a d'altres més complexes, Olga. No podem afluixar.
      Una abraçada immensa de Cap d'any, per començar bé, amb tendresa la nova etapa que representa un any per estrenar.

      Elimina
  7. No m'estranya que la dama fos infeliç tancada a les quatre parets del palau per molts luxes que tingués... Amb la barca tindrà la llibertat que sempre ha desitjat, li donarà ales per volar riu avall cap a llocs meravellosos i impensables i coneixerà persones encantadores, que la faran feliç!
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I haurà alliberat les seves successores!!!! Bon vespre, M Roser.

      Elimina
  8. No fotis que va trencar el confinament perimetral?? I no li van posar una multa?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No la devia veure ningú, potser... o potser els hi va fotre ella la bronca als de la multa, tan indignada com anava...

      Elimina
  9. Molt bo el comentari del XeXu! Com la teva història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He, he, he... només pensem en això: Covid, malalts, restriccions i limitacions... amb la gent que vaig parlant per telèfon... és monotema, quasi ja em va fent mandra de fer trucades....

      Elimina
  10. M'agrada el relat, però sobretot el final: molt millor que marxar sense més és tornar per fer un cop a la taula i deixar clar que les coses, des d'aquell moment, seran diferents. Almenys, per enganyar a alguna altra dama, ja ho tindran més complicat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tornar significa la possibilitat de salvar les noies de les generacions futures, valia la pena.

      Elimina
  11. Ja s'ha dit tot el que calia dir. Bon relat, i bona escridassada als que la volien poruga.

    ResponElimina
  12. Ostres!!... Reconec que pensava que al final s'enfonsaria tot... ja veus si sóc crèdula jo també!
    Pobre noia, sempre sola, enmig de riqueses i servents però sense cap llibertat.
    Jo no tornaria... Què facin el que vulguin... seguiria riu enllà fins arribar a un lloc on ningú em conegués i començaria una vida nova, com una noia anònima, mirant de ser feliç ;-)))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ella vol fer tornar les coses a lloc, aprofitar el poder que té ara (ha demostrat que res no s'ensorra i això és molt) per a canviar la seva vida i sobretot la de les futures dames de Shalott. Suposo que també mirarà de ser feliç, és jove i encara té energia per a lluitar... i ho dic jo, que em sembla que se'm va gastant per moments....

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars