Conversa

- Vinc fins aquí, fins a aquesta barana on havíem estar junts tantes vegades, per parlar-te, encara que ja no hi siguis. No sé si em pots sentir des de la dimensió on ets ara. Em sents?

- Sí, sí que et sento. Sempre que em parles, encara que no sigui aquest lloc. Des d'on soc, des de la meva dimensió  et puc veure i sentir sempre que vull. Però m'adono que tu, massa sovint no em sents a mi. O bé et penses que és la teva ment que parla en nom meu.

- Sí que em sembla que és la meva ment. Vols dir que ets tu, de veritat?

- Esclar que soc jo, ni tan sols un canvi de dimensió pot apartar-me de tu.

- Avui tinc necessitat de demanar-te perdó.

-  Doncs, no, no hi ha necessitat que me'l demanis. No ens vam entendre, no ens vam trobar i prou. Res més a dir.

- Jo hauria hagut d'esperar, de tenir paciència i malgrat que em vaig apartar de seguida, et vaig portar a dins durant molt temps.

- Jo sempre.

- Jo sempre no, i per això em sap greu. He buscat desesperadament allò que no trobava enlloc. Qui sap si amb tu ho hauria trobat.

- No ho podem saber. Però en la dimensió que ara soc ho podem provar. Tot és possible, tot és aquí, tot és simultani.

- Sí, però jo no hi soc i no sé com accedir-hi.

- Tu no te n’adones, però hi ets. No te n'adones per la percepció de temps equivocada que tenim. En algun moment del teu temps ho podràs veure.

- No te'n vagis!

- No, no me'n vaig, només t'espero.