Retalls de temps

Encara em cueja el febrer a dins

com un instant genuí de vida.

La primavera reclosa en l'àmbit més petit,

que em va abastar un gest més suau que mai.

L'estiu esperançat i l'aigua i el riu i el mar

i el cel  i el verd de vora l'aigua.

I ara torna la tardor, esquerpa,

els seus colors ja no acaronen

i els sentim lluny com si ja no fos nostra.

I vindrà altra vegada l'hivern, 

potser gestant d'amagat, nova vida, arreu...


Comentaris

  1. Sembla que hagi passat una eternitat des de febrer...

    ResponSuprimeix
  2. Encara que escrivim sovint la paraula esperança, la realitat és tossuda.

    ResponSuprimeix
  3. Com que, obligats per les circumstàncies, nosaltres ens hem hagut d'aturar sembla que tot s'ha aturat però no és així. Passarà l'hivern i tornarà la primavera... un dia o altre.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Esperem que aquesta propera primavera sigui millor que l'anterior. El temps, ell, no s'atura mai.

      Suprimeix
  4. Sí que és esquerpa, la tardor, sí... però aquest estiuet de Sant Martí que hem tingut aquests dies ens la fa més suportable. El febrer és la preprimavera, la millor de totes, amb la llum que et sorprèn més.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ha estat, tens raó, un bon estiuet de Sant Martí... jo crec que tots l'hem agraït. El febrer és com un miracle, perquè tot i ser ple hivern, ja comencen a florir mimoses i altres arbres i la claror ja va avançant a pas de gegant... però el febrer passat, per a mi, és com el paradís perdut, quan encara tots pensàvem que la nostra vida continuaria amb la normalitat acostumada... i que continuaríem essent amos del nostre temps, de les nostres hores, dies, setmanes...

      Suprimeix
    2. Això que expliques, Carme, crec que a mi em va passar als 21 anys, quan suposadament era en plena joventut. Vaig morir en vida. Costa molt d'acceptar a qualsevol edat, però.

      Suprimeix
    3. Això que tu dius, Helena, és més greu que el que jo volia dir. Morir en vida és terrible i creu-me que sé molt bé què vols dir. Jo, ara, només parlava del fet d'haver perdut la llibertat d'utilitzar les nostres hores a la nostra manera, d'haver perdut la llibertat de fer, d'anar, de venir i de veure gent. És un altre nivell de coses.

      Suprimeix
  5. Gairebé un any, amb estacions tan diferents abans que, ara, s'han fos en una. A mi m'agrada la primavera i l'estiu (on tota cuca viu), i encara que no m'agradi l'hivern, crec que aquest se'm farà més llarg que mai... paciència, mooolta paciència.

    Aferradetes, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Em sembla que se'ns farà llarg a tots... però no ens queda més remei que exercitar la paciència... sí, bonica, mooooolta paciència!

      Suprimeix
    2. Em sap molt de greu nina, però el teu comentari al meu post m'ha sortit tres vegades al mòbil, n'he acceptat un i he esborrat els altres, i he vist que s'han esborrat els tres.😢

      Suprimeix
    3. No t'amoïnis, lluneta, si tu ha l'has vist, ja ha fet el fet... són coses que passen... enviar comentaris repetits perquè la tablet s’encalli i sembla que no ha fet res, i esborrar accidentalment... cap problema.

      Suprimeix
  6. Ens han pres la primavera , l'estiu i la tardor, esperem que l'hivern ens torni l'esperança...
    Bon vespre, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Esperem que la propera primavera sigui millor que la passada... Bon vespre, M Roser!

      Suprimeix

Publica un comentari

El meu blog dels pobles

Publicacions populars