Història d'orenetes




Un dia mentre dinàvem, es va posar a l'ampit de la finestra oberta, un ocellet petit, petit. Es va situar mirant de cara a fora, però el seu caparró no parava de girar-se gairebé 180º per mirar-nos.  Ens veia sense cap dubte. No semblava tenir por de nosaltres, no fugia, es va quedar una estona. Nosaltres intentàvem reconèixer quin ocell era, però era tan petit que semblava que li havien posat les ales dues talles més grans que la seva. No el vam reconèixer.  Al cap d'uns minuts de ser allà, quiet i en silenci, va començar a cridar sense moure's de lloc. Un "xuic - xuic" que cada vegada era més fort. A vegades era un xuic sol, a vegades dos de seguits. Va tenir paciència i no va parar d'emetre el seu so.

Al cap d'una bona estona, van aparèixer volant dues orenetes adultes, aleshores sí que les vam reconèixer: eren orenetes.  Aquestes, les grans, no gosaven aturar-se volaven en cercles i passaven prop de la petitona. La devien animar a volar. O potser ella es va anar sentint més segura i a la quarta o cinquena passada de les dues orenetes grans, va arrencar el vol i van marxar totes juntes.

Va ser bonic que la trobessin.  Em vaig recordar del poema de Josep Palau i Fabre que parla de les aus quan han perdut son fill... només que aquell no té final feliç i és molt trist.

Comentaris

  1. M'agrada molt més el teu post que el poema, que si que marca molta tristor. El teu post marca la valentia, l'acompanyar a superar-se.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sobretot és que té un final feliç, perquè la troben.
      Hi ha dies que prenen un sentit especial, si vius una anècdota com aquesta. Hi ha un somriure que ja se't queda posat...
      Els ocells del poema no tenen tanta sort.

      Suprimeix
  2. I tan petitona com és, un dia d'aquests emprendrà el llarg viatge a terres més càlides.
    Com diu Bécquer, l'any que ve tornarà a venir, a posar el seu niu sota d'algun balcó.
    Si aquest any és l'aprenent desvalguda, l'any que ve farà de guia.
    La mirada de desconfiança l'has clavada a l'aquarel·la.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Segur que serà com dius... aprenen ràpid, elles!!! No la vaig poder fotografiar, a l'autèntica! Estàvem quiets per no espantar-la i em vaig haver de buscar un altre model al Google imatges.

      Suprimeix
  3. Una història maca, no podem posar-nos al cap dels ocells per saber què va passar realment, però nosaltres ho podem portar al nostre terreny i imaginar la història que hi ha darrere. I aquesta va ser un privilegi poder-la viure.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No et pensis, no he imaginat gaire. Tot va anar tal com explico. Era petitona, va cridar amb constància durant una bona estona i va marxar quan va veure les dues grans que volaven ran de finestra. Un plaer poder-ho veure de prop.

      Suprimeix
  4. Quina història tan maca, Carme! Ho fan així els ocells petits quan es perden..., i també els animals més grossos! Aquest juliol, pel camí de l'estany de les Abelletes (tocant al Pas de la Casa) vam veure venir un petit vedell que anava sol. En un moment determinat es va aturar i també va començar a cridar a sa mare, aquesta vegada amb muuuuus persistents, quiet però mirant a totes bandes. Ben aviat vam veure pujar una vaca grossota amb cara d'emprenyada que també feia muuuus però molt més forts... El final també va ser feliç. Criaturetes...!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Està clar que els petitons quan es perden criden, demanen ajuda... els nens també ploren. L'espècie humana deu ser la més exagerada, perquè aquell ocellet no semblava desesperat com un nen que plora. En tits els casos és força eficaç la mesura... m'encanten els finals feliços...

      M'imagino els muuuuuus de la vaca grossota, dient, "ja vinc", "ja vinc" "perquè te'n vas tot sol?" 😃😃

      Suprimeix
  5. Molt bonic el text de les orenetes, uns ocells molt entranyables, perquè són molt propers i ens marquen les estacions de l'any, aquests dies les he vistes ben arrenglarades als fils de la llum, a punt per marxar...Segur que ja senten la tardor ben a prop!!!
    Bon vespre, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí ja deuen estar fent les maletes... bon dia, M Roser...

      Suprimeix
  6. Per a mi perdre el fill seria perdre el que escric.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La teva producció literària és el teu fill, està molt bé aquesta manera de veure-ho.
      Jo, en canvi, he perdut en el temps moltes coses de les que he escrit, perquè no he tingut prou cura, com ara, que no guardo el que escric enlloc més que al blog. I no m'ha sabut gaire greu. Segueixo escrivint... Volia fer-me còpia dies enrere, abans d'abandonar el blog antic, però no trobo mai el moment, perquè és molta feina.

      Suprimeix
  7. Carme, encara que no conservi el que escric, és un fill per a mi, la creativitat.

    ResponSuprimeix

Publica un comentari

El meu blog dels pobles

Entrades populars