Història d'orenetes

Un dia mentre dinàvem, es va posar a l'ampit de la finestra oberta, un ocellet petit, petit. Es va situar mirant de cara a fora, però el seu caparró no parava de girar-se gairebé 180º per mirar-nos.  Ens veia sense cap dubte. No semblava tenir por de nosaltres, no fugia, es va quedar una estona. Nosaltres intentàvem reconèixer quin ocell era, però era tan petit que semblava que li havien posat les ales dues talles més grans que la seva. No el vam reconèixer.  Al cap d'uns minuts de ser allà, quiet i en silenci, va començar a cridar sense moure's de lloc. Un "xuic - xuic" que cada vegada era més fort. A vegades era un xuic sol, a vegades dos de seguits. Va tenir paciència i no va parar d'emetre el seu so.

Al cap d'una bona estona, van aparèixer volant dues orenetes adultes, aleshores sí que les vam reconèixer: eren orenetes.  Aquestes, les grans, no gosaven aturar-se volaven en cercles i passaven prop de la petitona. La devien animar a volar. O potser ella es va anar sentint més segura i a la quarta o cinquena passada de les dues orenetes grans, va arrencar el vol i van marxar totes juntes.

Va ser bonic que la trobessin.  Em vaig recordar del poema de Josep Palau i Fabre que parla de les aus quan han perdut son fill... només que aquell no té final feliç i és molt trist.