Pressentida recança
 |
| D'una foto de la Mònica |
Tant el dibuix com el poema venen d'un diàleg d'aquí.
El sentiré molt lluny, el mar
i també lluny, la muntanya,
i la pluja i el cel, quan ja no hi siguis.
Per més que m'aferri a qualsevol suport...
L'enyorança serà com l'aire
que omple sense omplir, cada buida absència.
I el record serà, potent, de tot allò que mai no va ser.
Potent, contundent, colpidor. No pot deixar indiferent.
ResponEliminaUna abraçada!
Gràcies, Montse, una abraçada de tornada.
EliminaSuposo que la bicicleta és una metàfora de la persona que es troba a faltar...M'ha agradat, està mol ben trobada!
ResponEliminaBona nit, Carme.
Teòricament i en inici, era la bici que parlava a la persona absent que l'havia pedalat. Però totes les interpretacions són bones. Bona tarda M Roser.
EliminaSempre pots somniar que pedalaves i duies la persona estimada asseguda al manillar.
ResponEliminaO que anaves darrere, asseguda incòmodament, però abraçada a la seva cintura.
Somiar està molt bé. Tant de bo no perdéssim mai els somnis, però a vegades es perden i costen de recuperar.
EliminaAra tots pedalem en una mateixa direcció i som tant a prop que sabem que tenim les forces per acabar d'arribar-hi.
ResponEliminaA pedalar... tots...
EliminaEstamos en este espacio y momento el cual deberíamos aprovechar para tomar la bicicleta y marchar hacia adelante. "carpe diem" "via fora", gracias por el blog aprendo de los interesantes comentarios y respuestas.
ResponEliminaVamos a pedalar... hacia adelante, por supuesto!
Elimina"I via fora", que todo està por hacer y todo es posible, como diria el poeta.