Bassa de la Font del Botàs
Viure l'instant sense més:
perquè les fulles rodones dels nenúfars
llueixen encara que no faci sol;
perquè les pedres poden ser illots o transatlàntics de joguina;
perquè les clarors i les ombres se'm difuminen suaument
i l'absència que ens explica el banc, se'm fa ben anònima.
Viure l'instant i prou, perquè és senzill sortir-ne indemne.
Perquè la bellesa, dels estampats vegetals
dibuixats a la terra i a l'aigua,
que m'atreu la mirada
no em serà mai suficient
per trasmudar-me l'ànima.
Aquesta bassa sempre deu estar així de plena si s'alimenta de l'aigua de la font...
ResponEliminaQue bonic seria seure al banc i contemplar com la vida ( vegetal o animal) i fa estada!
Petonets, Carme.
Sí sempre està plena, o al menys jo no l'he vista mai buida i l'he vista moltes vegades des de fa anys. Petonets, M Roser!
Eliminahi ha tant a la bassa que no es necessita gaire més per passar una bona estona
ResponEliminaÉs una bassa distreta... ;-DD
EliminaDeseximent de la bellesa exterior, em sembla el que expliques, Carme.
ResponEliminaPotser sí, Helena. M'agrada com ho dius. A vegades la bellesa t'arriba molt endins i a vegades, la gaudeixes i t'hi encantes però no canvia ben res per dins.
Eliminaviure l'instant, on sigui. Perquè aquests son els que fan tirar endavant.
ResponEliminaL'instant ens salva moltes vegades...
EliminaHi vas trobar l'Antoni, a la Bassa?
ResponElimina(disculpa aquest mal acudit...)
No, no hi era, però no és pas estrany, és que només n'hi havia una i ell en necessita més d'una...
Elimina