Bozouls (Aveyron)

Vorejar els cingles, 
com les cases 
que s'hi arrengleren
sense por de caure.
Volar de peus a terra
segurs del nostre anclatge.

Cartes des de la presó

La força, l'optimisme, la dignitat, l'honestedat dels ostatges empresonats:

”Ara no em puc menjar a petons els meus fills, però els hauré, vull creure-ho així, lliurat la dignitat d'haver defensat una causa justa, la de la llibertat de Catalunya"   

Josep  Rull i  Andreu

Li he contestat que sí, que en pot estar ben segur, perquè ho sé de primera mà. Jo entre els 6 i els 8 anys, vaig ser com aquests seus nens, filla d'un pres polític, que va tenir, finalment la sort, de poder refer la seva vida a l'exili, marxant, mentre els van deixar en llibertat condicional.

 Efectivament és un llegat important i valuós tenir un pare lluitador, honest, valent i digne. Al meu pare l''he estimat i admirat per moltes altres coses, però aquesta situació és un fet que marca molt la vida de tota la família. Pels mals moments, però també per tot alló de fonamentalment  bo que representa tenir valors i ideals justos.

Jo sóc aquell que va matar Franco

No em puc estar de recomanar-vos aquest llibre de Joan-Lluís Lluís.

Té una bellesa especial en la manera d'explicar les coses. Reinventa la història i reflexiona moltes coses sobre el nostre país.

Però m'ha commogut molt l'amor per la llengua del protagonista. M'ha agradat llegir converses en aquest català del nord, rossellonès o del Vallespir.

I la lluita incansable del nostre poble...

Us poso un dels molts fragments que m'han emocionat:

"A nou anys, hauria estat normal que trobés que aquesta revista pensada per a nens de nou anys era un tresor.  Tot ella  estava concebuda per distreure'm o instruir-me tot distraient-me. Cada plana era una meravella, una font de riure o de somriure, o d'admiració quan es tractava d'enaltir, com era el cas tan sovint, algun personatge notable de la història de Catalunya. Però a nou anys, assegut a la tassa del vàter, vaig demostrar un grau de saviesa que no estic segur d'haver aconseguit igualar mai des de llavors.  Vaig entendre gairebé de seguida que el tresor veritable no era allò dit sinó la llengua en la qual es deia. El tresor era veure escrita la meva llengua."

Herba

Seguint la Mònica, allà al seu blog:

En aquest moment precís,
quan més vols esvair-te,
no hi ha res més que tu.
Cap més lloc on mirar
que no sigui mirar endins.
No hi ha cap mot amb sentit
sinó el que et surt de l'ànima.
Uns versos, com un nou camí.
Com gotes de rosada, que flueixen
lentament per les fulles
per ser aliment i saba
per ser aigua que calma la set.

Porta a Saint Come d'Olt (Aveyron)

Porta d'entrada al laberint,
desgastada pel temps
encara oberta i temptadora.

Més enllà de la fita
que assenyala camins
busco les passes per caminar-los.
Quin senyal pot ser millor
que el que ens construim amb les mans?

No vull trobar-me amb cendres als dits
ni cap intempèrie que ens faci mal.

Abillem-nos, 
construim, 
aprenguem,
pas a pas...
que encara és temps de fer-nos lliures.

Estaing (Aveyron)

Núvols i riu.

La pluja que els uneix.

La desmesura.

La desmesura

de la vida sencera.

Sobre mullat.

Racó petit,
cabanes d'altre temps.
L'arbre, la font.

Vull l'aixopluc

de paraules senceres.

Sense cap por.

La casa humil.
El palau i l'església.
Semblen en pau.

Tanta prudència

que menteix de no dir.

Alliberem!

A prop dels núvols

- Farem transbordament de la cabina al núvol,
per poder volar millor.

Propera estació, núvol petit, direcció Terra dels somnis.

- Baixo en aquesta parada, fins aviat.
- Jo em quedo fins la propera, que tinguis sort.

Propera parada núvols intensos, direció Fer dels somnis realitat.