Cartes des de la presó



La força, l'optimisme, la dignitat, l'honestedat dels ostatges empresonats:

Ara no em puc menjar a petons els meus fills, però els hauré, vull creure-ho així, lliurat la dignitat d'haver defensat una causa justa, la de la llibertat de Catalunya"   

Josep  Rull i  Andreu

Li he contestat que sí, que en pot estar ben segur, perquè ho sé de primera mà. Jo entre els 6 i els 8 anys, vaig ser com aquests seus nens, filla d'un pres polític, que va tenir, finalment la sort, de poder refer la seva vida a l'exili, marxant, mentre els van deixar en llibertat condicional.

 Efectivament és un llegat important i valuós tenir un pare lluitador, honest, valent i digne. Al meu pare l''he estimat i admirat per moltes altres coses, però aquesta situació és un fet que marca molt la vida de tota la família. Pels mals moments, però també per tot alló de fonamentalment  bo que representa tenir valors i ideals justos.

Comentaris

  1. Respostes
    1. I tant, i convenciment, i principis i ideals... i honestedat.

      Suprimeix
  2. Aquesta força i aquesta dignitat que mostren els nostres presos polítics, aquesta carta que ens ensenyes n'és un gran exemple, fa més indignant la situació que han de viure. No hi ha dret de tanta injustícia.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No hi ha dret i es fa mooolt llarg esperar que la justícia aparegui per algun lloc. Està ben desapareguda en aquest país. Només queda i justícia.

      Suprimeix
  3. Fa il·lusió veure com els presos polítics agraeixen que et preocupis de la seva situació...Jo tinc una carta també molt amable, del Joaquim Forn...Em fa gràcia veure que els dos escriuen amb una quartilla per estalviar paper, mentre que nosaltres en fem un gran dispendi...
    Bon vespre, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, crec que podem fer tant poc per ells, que tot el que puguem ho hem de fer.

      Suprimeix
  4. Carme, m'ha emocionat molt. Saps, em costa molt llegir la correspondència, les cartes que es publiquen. Sé que demostren gran dignitat, però em fa mal.
    He intentat escriure'n i no em surt res. Em sento molt malament, no sé què dir, tot em sembla superficial, absurd des de la meva posició privilegiada lliure. I em trenca.
    És tan injust. Sols somio el dia que surtin lliures. Els aniré a rebre. Espero tant aquest dia!

    Per cert, he vist els posts d'Aveyron. L'apunto a alguna de les rutes que li vull proposar al Sr. E per si aquest estiu podem fer una escapadeta al sud de França o nord d'Itàlia!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo he tingut més d'un cop els sobres i segells a punt, dies i dies, però en canvi el contingut de la carta no sortia. Però cada vegada hi ha hagut algun detonant que m'ha fet posar en marxa i tinc la seguretat que importa molt més el fet, vull dir la carta a la seva mà, els centenars de cartes a les seves mans que no pas allò que els diem. I per això cada cop m'acabo decidint a dir el que sigui. I en aquest cas com que m'ha contestat, li vaig tornar a escriure immediatament. Als altres esperaré una mica més que em vingui la inspiració.

      Com ens agradarà a tots poder anar-los a rebre!!! Jo també hi voldré ser.

      Si us decidiu per l'Aveyron, estic segura que us agradarà molt. Ja m.ho explicaràs.

      Suprimeix
  5. Que els puguin condemnar a 30 anys fa feredat.
    Que els carcellers o els altres presos, que poden ser assassins, els puguin provar de matar dins la presó, com s'ha dit, fa molta por.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Fan por perquè són dolents i poden fer qualsevol cosa... la internacionalització, si per alguna cosa serveix és perquè no,la faci més grossa de les que ja estan fent. Morts a la presó crec que seria massa fins i tot per a ells, en aquests moments. Confiem que tot anirà millorant.

      Suprimeix
  6. Estic segur que aquestes cartes els ajuden molt i els connecten amb el mont de fora. No els oblidem, i ells saben que ens tenen pendents, i que pensem en ells i elles tots els dies.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Segur que tothom els hi diu, però jo, això que pensem en ells i elles, cada dia, sense excepció, sempre els hi dic. I en parlem constantment i fem actes i protestes constantment. Els hi dic per més que ja ho saben. Necessito dir-los-hi, directament a ells.

      Suprimeix

Publica un comentari

Publicacions populars