Porta i cortina a Valveralla

Al Pau, no li agradava gens aquella bota de pedra que feia de test, però ella s'havia entestat a comprar-la tant sí com no.

El petit prestatge per als cactus nans, que ella va recollir i en Pau no sabia ni d'on l'havia tret, s'havia de pintar, estava ben atrotinat per vent i el sol.  I a ella li agradava despintat.

I el nus a la cortina de xarxa… quan era temps de tenir la porta tancada, ella feia aquest nus, que no li costava gens de fer ni de desfer, però ningú més que ella sabia fer-lo. Quan era temps de porta oberta, deixava anar la cortina per protegir-se dels insectes.

Ara que ella ja no hi és, en Pau s'ho mira tot com un tresor, i pensa que mai no traurà la bota de pedra, ni mai desfarà el nus, ni mai pintarà les fustetes dels cactus.  

Farà com les margarides, que continuen florint malgrat el que  hagi passat.