Jugant amb Brznst i les lectures

El va comprar sense pensar-s'ho gens. Els llibres, no els triava pas ella, sinó a l'inrevés, eren els llibres els que triaven la dona de fang perquè els comprés. Per què l'havia agafat tan convençuda? Per la portada i el títol ben plens de pianos? Pel nom de l'autor? S'adonava que quan anava a llegir la contraportada, per a tenir-ne una mínima informació, ja estava decidida a emportar-se'l. Però no el volia pas per a ella, no, el volia pel Brznst.

La dona de fang a vegades feia trampes, comprava un llibre per regalar i primer de tot el llegia ella, només d'arribar a casa.  Li va semblar que era un llibre preciós i ple de música. Tot just acabat de començar, a la pàgina 12, ja va trobar dues sorpreses.  Una frase "Si no me'n surto, no malvenguis els pianos."  I ella immediatament va pensar: "Brznst, si no me'n surto, de descobrir-los, no menystinguis mai els teus misteris, descobreix-los tu, si us plau." Perquè la realitat és que amb un extraterrestre, no se sap mai quan s'acabarà d'arribar al fons de tot. I la vida és curta i potser tota una vida no és suficient per a conèixer ningú de veritat, de veritat. I ell sempre ho feia, sempre menystenia  una mica o molt allò que portava a dins. Com si no fos res, com si fos una mica buit i com si fos molt simple. La dona de fang no entenia com podia estar tan equivocat sobre ell mateix. Però no, potser no estava equivocat, potser era una mena de protecció, o qui sap si alguna mena de coqueteria extraterrestre.

Bruce Springsteen: My city's in ruins  Come on, rise up!!!!

A la protagonista del llibre, aquesta cançó li donava força. Come on. Rise up! Vinga. amunt!  Val la pena de recollir recursos d'on sigui, sobretot dels llibres, que en són una font inesgotable.

"Els pianos simbolitzen la lluita del poble oprimit, són la força, alliberadorade l'art, són colors enfront d'una dictadura de ciment armat." Pàg 29

La força alliberadora de l'art, de tota mena d'art i també alliberadora de tota mena de coses, no pas només de les dictadures de ciment armat.  Només el simple fet d'escriure, poesia o prosa, no importa, ja és alliberador de les nostres pròpies coses, de les dificultats, de la distància, de les nostres emocions que a vegades ens ofeguen.  

A la dona de fang li agradaria que Brznst pogués saber el que ella va pensant mentre llegeix el seu llibre. I també les músiques que va escoltant i buscant, tal com van sortint en el llibre. 

Tom Waits: I always take the long way home

"Agafo una partitura, la toco sencera a la taula de la cuina i em faig la il·lusió que sona. Però com més faig veure que toco, més enyoro un piano de debó." Pàg 39.

A vegades ens refugiem en els somnis, en la imaginació i aquest viure allò que volem, només en la imaginació, ja ens consola. Altres vegades, però, ens passa com a la dolça iaieta (pianista sense piano) del llibre: Com més imaginem... més enyorem el piano de debó. 

En Brznst sempre torna.