Dia 6: haiku
Davant la porta
de fusta revellida
el verd més tendre.
Com un nou nat
que s'adorm als meus braços
i em fa reviure.
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
A la Roser
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
M'encanten aquestes portes de fusta revellida, l'has dibuixada molt bé amb aquestes fulles que l'embelleixen i t'ha sortit un haiku rodó.
ResponEliminaEl segon haiku també és preciós, com ho és un nounat que s'adorm als teus braços.
Gràcies per la teva participació un dia més, Carme.
Una abraçada!
Sorprèn el contrast d'una porta molt vella i en estat d'abandonament i la planta ben viva i verda, que surt d'una jardinera que forma part de la mateixa paret. Un conjunt que cridava l'atenció.
EliminaMoltes gràcies a tu Núria!
Abraçades.
Què bonic ho dius, Carme!
ResponEliminaM'encanta la tendresa que hi poses.
Aferradetes, preciosa.
Moltes gràcies, Paula!
EliminaAferradetes, bonica!
Es nota que hi tens la mà trencada en això de fer haikus. Poques paraules, però carregades d'emoció.
ResponEliminaAbraçades!
Moltes gràcies, Mc! Els haikus i jo anem agafant amistat...
EliminaAbraçades.
Bien venidos de nuevo tus dibujos.
ResponEliminaBesos
Moltes gràcies, Erik!
EliminaTot reneix.
ResponEliminaSí, sempre hi ha alguna cosa que reneix...
EliminaAnar endavant/ com qui fa punta a un llapis./ Progrés enrere.
ResponEliminaEs tractava de fer un haiku i n'has fet dos! Sempre fent més del necessari.
Doncs sí, amb els haikus em passa sovint que començo mirant i escrivint una cosa de fora (com la porta i la planta) i només després, m'adono del sentit que té per a mi i n'he d'escriure un altre més personal, més íntim.
EliminaEl teu és genial, Helena.
El progrés enrere, del llapis, com de la vida...