Santa Maria de Montgrony
M'amago entre les roques.
Visc en la pau de la muntanya.
Sento les passes i els batecs dels visitants.
Només soc. Sense més. (Ella)
M'amagaria entre les roques.
Viuria en la pau de les muntanyes.
Sentiria les passes i els batecs dels visitants.
No és ser. Sense més. (Jo)
Quina vista! Per la pau i la contemplació.
ResponEliminaSembla que s'amagui…
EliminaÉs un lloc molt bonic!
El recer de les roques i la pau de la muntanya sempre paguen la pena, fins i tot si el preu és pujar aquest munt d'escales. ;-)
ResponEliminaBon cap de setmana!!
Sempre, sempre Mc! Diu la llegenda que les va fer construir el Comte Arnau… per pujar-les encara amb més emoció… he, he, he…
EliminaBon diumenge!
Una realitat i un somni... de vegades no hi ha gaire diferències. ;-)
ResponEliminaUn gran punt de fuga, amb aquesta bella porta i el campanar al fons.
Aferradetes, preciosa.
Un lloc magnífic i una mica misteriós.
EliminaAferradetes, bonica.
Jo vaig anar-hi amb l'escola de petita, recordo que em vaig cansar molt.
ResponEliminaTu també sents els visitants del teu blog!
Aquest últim dia que hi vaig ser, hi havia tot un grup de minyons escoltes, que pujaven des del poble de Gombrèn cap amunt. Un bon tros i molta pujada... també es devien cansar com tu.
EliminaSí, Helena, sempre és bo tenir companyia, allà i aquí.
Sóc l’ombra de la roca.
ResponEliminaAllí on la roca
es vesteix de muntanya
per esperar aquells
que volen venir a veure-la.
Deixen passes
que conten vides
i jo les escolto i les envejo,
perquè totes
d’una manera
o altra les viuen.
Hi ha una veu
que m’imagina,
em deixa
una passa
i torna
un altre dia.
Comencen
els batecs
compassats
a caminar.
Sense tu,
jo no aguantaria.
Moltes gràcies, qui sap si…
EliminaLes escales del comte Arnau. El molt mal parit no volia pagar les soldades als quees van esllomar picant pedra.
ResponEliminaAquestes escales pugen al cel. Al malaurat comte Arnau (malgrat tot, em cau bé) el van portar a l'infern.
Com que no s'esllomava ell, li semblava que no valia la pena.
EliminaAquests personatges mítics, no sé com s'ho fan, però sempre aconsegueixen caure'ns millor del que es mereixen. Potser perquè sabem que no són reals. He, he, he...