Ja ho dèiem que pagava la pena pujar tantes escales. ;-)
Parlant més metafòricament, però, també s'ha de dir que quan ho veus tot negre aquests raigs de llum costen de trobar. Hem de saber fer-ho, certament, i no sempre és fàcil.
No, no és gens fàcil, parlem del que parlem. Ni personalment no és fàcil quan estàs en un moment complicat o fosc veure la llum, ni col·lectivament tampoc. Ens cal fer l'esforç de buscar-los i de trobar-los, aquests raigs, però sovint sembla que no existeixin. No sé pas on anirem a parar.
Molts gràcies, Paula. La foto és inevitable quan ets en aquell porxo d'entrada a l'església i veus que la finestreta està tan ben col·locada. Vaig fer un munt de fotos.
Wonderful photo! With a little more light in the foreground, I can even imagine Dalì's Muchacha en la ventana. ;-) And there do meanwhile live only ten people up there?
Sí, hi viuen molt poquetes persones, perquè Montgrony no és un poble. És només un santuari, on hi ha una hostatgeria, que acull persones a menjar o a dormir. Només hi viuen sempre les persones que treballen allà per mantenir-ho tot en funcionament: ermites, lloc d'informació, hostateria/restaurant.
Jo, ja fa molt de temps que el vaig fer meu. De jove no me l'acabava de creure del tot (cosa de la poca espera) però amb els anys m'he adonat que sí, que sempre s'acaba donant el tomb.
Prem amb el dit la nit, el llevo i com un forat, m’entra la llum. Deix passar ara el raig etern d’un cel curiós que vol entrar, sense saber que hi trobarà.
De nit el cel és paret. Negre amb espurnes que els núvols tapen. No es veuen! Quan el sol lleva el llençol que la nit tapa, per l’escletxa, riu en veure el cel tapat de negra nit. Li lleva i ara si, tot blau el cel se’n recorda de la nit. L’estima!
Els bancs que hi ha a dins de l'ermita de Sant Pere els va construir un fuster de Sants. Fa 60 anys el Centre Catòlic de Sants tenia una mena de conciliari, que es deia mossèn Joan Miralles, i per amistat amb el capellà custodi del Montgrony (mossèn Marià) i, si la memòria no em falla, si encara són els mateixos bancs, van ser un donatiu de Sants al Montgrony, ja que els cantaires de caramelles hi pujàvem cada any, amb els diners que recollíem a la cistella.
No, no s'ha esborrat ... n'hi havia tres al correu brossa. Per sort els rebo al mail i allà sí que arriben i aleshores si vinc aquí i no hi són ja sé on els he d'anar a buscar. O a la brossa o a la moderació de comentaris (que jo mai no he tingut activada).
Ja ho dèiem que pagava la pena pujar tantes escales. ;-)
ResponEliminaParlant més metafòricament, però, també s'ha de dir que quan ho veus tot negre aquests raigs de llum costen de trobar. Hem de saber fer-ho, certament, i no sempre és fàcil.
Abraçades!!
I tant que sí, Mc!
EliminaNo, no és gens fàcil, parlem del que parlem. Ni personalment no és fàcil quan estàs en un moment complicat o fosc veure la llum, ni col·lectivament tampoc. Ens cal fer l'esforç de buscar-los i de trobar-los, aquests raigs, però sovint sembla que no existeixin. No sé pas on anirem a parar.
Abraçades!!
Ja ho dius bé, "l'hem de saber trobar", tot i la dificultat quan tot és negre al nostre voltant i sembla que no hi ha cap llum.
ResponEliminaM'encanta la foto!!
Aferradetes, preciosa.
Molts gràcies, Paula. La foto és inevitable quan ets en aquell porxo d'entrada a l'església i veus que la finestreta està tan ben col·locada. Vaig fer un munt de fotos.
EliminaAferradetes, preciosa.
Wonderful photo! With a little more light in the foreground, I can even imagine Dalì's Muchacha en la ventana. ;-)
ResponEliminaAnd there do meanwhile live only ten people up there?
Sí, hi viuen molt poquetes persones, perquè Montgrony no és un poble. És només un santuari, on hi ha una hostatgeria, que acull persones a menjar o a dormir. Només hi viuen sempre les persones que treballen allà per mantenir-ho tot en funcionament: ermites, lloc d'informació, hostateria/restaurant.
EliminaMe encanta esa foto.
ResponEliminaAhora que acabo de bajar de la montaña es foto me refresca el dia de ayer.
Besos
Gràcies, Erik! M'agrada que puguis "allargar" virtualment, una mica, la teva estada a la muntanya-
EliminaPetons.
Darrerament faig meu el refrany "No hay mal que por bien no venga" cada dos per tres!
ResponEliminaJo, ja fa molt de temps que el vaig fer meu. De jove no me l'acabava de creure del tot (cosa de la poca espera) però amb els anys m'he adonat que sí, que sempre s'acaba donant el tomb.
EliminaPrem amb el dit la nit,
ResponEliminael llevo i com un forat,
m’entra la llum.
Deix passar
ara el raig etern
d’un cel curiós
que vol entrar,
sense saber
que hi trobarà.
El cel i la nit
Eliminaes parlen,
sense saber-se trobar.
I una finestra petita
fa que es puguin saludar.
Moltes gràcies qui sap si…
De nit el cel és paret.
EliminaNegre amb espurnes
que els núvols tapen.
No es veuen!
Quan el sol lleva el llençol
que la nit tapa, per l’escletxa,
riu en veure el cel tapat
de negra nit.
Li lleva i ara si,
tot blau el cel
se’n recorda de la nit.
L’estima!
Els bancs que hi ha a dins de l'ermita de Sant Pere els va construir un fuster de Sants. Fa 60 anys el Centre Catòlic de Sants tenia una mena de conciliari, que es deia mossèn Joan Miralles, i per amistat amb el capellà custodi del Montgrony (mossèn Marià) i, si la memòria no em falla, si encara són els mateixos bancs, van ser un donatiu de Sants al Montgrony, ja que els cantaires de caramelles hi pujàvem cada any, amb els diners que recollíem a la cistella.
ResponEliminaEls lligams de Sants amb la resta del país (i potser del món) són infinits.
EliminaQue bo saber aquestes anècdotes històriques! Gràcies, Xavier.
Havia deixat un comentari que es deu haver esborrat
ResponEliminaNo, no s'ha esborrat ... n'hi havia tres al correu brossa. Per sort els rebo al mail i allà sí que arriben i aleshores si vinc aquí i no hi són ja sé on els he d'anar a buscar. O a la brossa o a la moderació de comentaris (que jo mai no he tingut activada).
Elimina