La placeta de Montgrony
El cel ens crida.
La placeta ens acull.
Amunt, amunt,
per viaranys de certeses,
pels camins dels records.
Sempre hi ha un més enllà on voldríem arribar.
Però sempre hi ha un indret,
una placeta, un infant, un instant
que ens atura i ens reté.
The longer we live, the shorter we are dead. ;-)
ResponEliminaMy eyes like what they see.
Abraçades, Carme.
Segur que encara viurem molt temps... 😉
EliminaMoltes gràcies, Sean.
Abraçades!
No només està molt bé sinó que també és molt necessari que tinguem alguna meta més enllà (i, per a mi, millor si no és al 'més enllà') perquè això ens ajuda a viure i a tirar endavant, però igualment són ben necessaris aquests indrets de pau, aquests instants de tranquil·litat que ens permeten, ni que sigui momentàniament, aturar-nos i ser una mica feliços. Són com els replans que ens permeten respirar per poder seguir pujant les escales, sense ells aniríem sempre amb la llengua fora i això ens ho faria tot encara més insuportable.
ResponEliminaBon cap de setmana!
Sí, tens raó, molt millor que no sigui el més enllà, si més no, de moment. Tirar endavant i respirar... totes dues coses absolutament necessàries.
EliminaBon diumenge, Mc!
Instants de felicitat que no "sabem" allargar, però que quan passen ens omplen com mai i ens ajuden a seguir cap als nostres somnis...
ResponEliminaMolt maca la aquarel·la, feia temps que no ens les regalaves. ;-)
Aferradetes felices, nina.
S'han d'aprofitar els instants per curts que siguin... omplen, sempre omplen.
EliminaMoltes gràcies, Paula, m'alegro que t'agradi, feia molt que no dibuixava i l'altre dia m'hi vaig posar.
Aferradetes, rialleres, bonica!
M'agrada molt i molt aquest poema!!!
ResponEliminaAmb un indret tan bonic com aquest no falta anar més enllà.
Moltes gràcies, Helena!
EliminaBen cert que és un lloc on jo m'hi quedaria, sense anar més enllà.
Pero eso está bien.
ResponEliminaSalud
Està molt bé. Hi estic d'acord.
EliminaSalut
S’amaga del món
ResponEliminaper un portal cobert
sota una casa
que mira de tu a tu
a la plaça.
L’amaga del blau del cel,
en els racons ombrívols.
I jo m’assec en el meu cantó,
per recordar records,
per escoltar paraules
que ningú dirà,
per banyar-me en la solitud
d’aquells dies que venen i van
i no pregunten res de res
ni aquest no els responen,
només van deixant passar,
temps silencis i ombres.
Temps de silencis i ombres,
Eliminaquan ja ens toca recollir,
esperances escampades
i somnis massa adormits.
Les recollirem amb força
per tornar-les a ajuntar
i fer que siguin més fortes
i ens construeixin demà.
Des de Montgrony, quan tenia uns set o vuit anys vaig veure per primera vegada el Pedraforca.
ResponEliminaA Montgrony va néixer un amor envers les nostres munttanyes que fa més de seixanta anys que dura, ininterrompudament.
El teu poema m'ha agradat. I laquarel·la també.
"Amunt, amunt,
per viaranys de certeses,
pels camins dels records."
L'has clavat, Carme.
Moltes gràcies, Xavier!
EliminaHi ha imatges impactants i aquesta n'és una. El Pedraforca des de la finestreta de Sant Pere de Montgrony. Per més vegades que la vegi, no deixaré d'endur-me-la mai ni el foto ni al cor.