Castell de Santa Oliva
I tantes vegades ens ha semblant abastar el cel amb els dits,
que les mans sempre fan olor de cel, color de lluna.
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Es fa fosc
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Lo important és intentar-ho de nou, esperança?... un dia o l'altre ho tindrem.
ResponEliminaBonica aquarel·la, Carme!!
Aferradetes ben fresquetes avui.
Doncs sí, sempre pensant que un dia o altre ho tindrem...
EliminaMoltes gràcies, Paula.
Aferradetes, bonica1
Em sembla que he llegit alguna vegada Baudelaire o algun altre poeta parlant d'olors i colors. No només rimen sinó que són una sinestèsia. I en el teu poema funcionen molt bé.
ResponEliminaMoltes gràcies, Helena, m'agrada el teu comentari.
EliminaPintem-nos les mans
ResponEliminaamb blau de cel i mira
com riu la lluna.
qui sap si...
Riurà la lluna
EliminaSi ens veu somiar
el nostre cel.
Escolta riure,
Eliminadorm per tornar a somiar
rialles blaves.
qui sap si...