Sisè mot
Entre tantes ombres,
la teva s'allargassa sobre el meu camí.
El pas del temps, els moviments, la claror que canvia,
fan que tant pugui semblar el teu doble perfecte
com una mena d’impostor que ja no se t'assembla.
Testimoni mut, de tants instants viscuts.
Segons de què sigui l'ombra del camí, de vegades sembla que els peus no la vulguin trepitjar, no fos cas que algun record se'n ressentís!!!
ResponEliminaBona nit, Carme.
Fem el que podem ambels camins i amb les ombres...
EliminaBon vespre, M Roser!
Com més s'allargassa una ombra, menys fidel es torna. Igual passa amb els records d'aquests instants viscuts a mesura que s'allunyen en el temps.
ResponEliminaÉs ben bé així mateix, Mc... a vegades per bé ia vegades per no tant bé.
EliminaHi ha ombres que s'allarguen i perduren, i malgrat que el temps inevitablement passa i tot va canviant, elles es mantenen sense saber ben bé com reconèixer-les.
ResponEliminaLa imatge, com el text, m'agraden molt.
Gràcies, Carme!
Moltes gràcies, Núria! Tot canvia, tot canvia molt de pressa.
EliminaUna abraçada!
L'ombra sempre serà el testimoni del temps passat... dels bons i menys bons instants.
ResponEliminaM'agrada moltíssim el dibuix què acompanya molt bé al text.😉
Aferradetes ben fortes, nina.
Moltes gràcies, bonica!
EliminaAferradetes ben fortes.
Ai d'aquell dia que ja no projectem ombra!
ResponEliminaSerà que tothom ens ha oblidat, ja…
EliminaLes ombres en fotografia m'agraden molt, i en poesia també. El teu poema n'és una mostra.
ResponEliminaTenen molt de joc i de misteri, a mi també m'agraden.
Elimina