Cancell
- Feia molt temps que no passàvem per davant d'aquest que abans era el teu portal. Està canviat, però al mateix temps és ell mateix, inconfusible. Abans no hi havia les falgueres i la finestra es veia sencera rere les seves reixes. Les cortines eren unes altres, molt més fosques, tot i que no recordo pas de quin color eren. I les portes, tant la de dins com la de fora, estaven pintades de color marró, força fosc també. Les rajoles de terra són l'únic element que no ha canviat gens.
Recordo que hi havia dues cadiretes de boga no pas gaire grans, i que aquell dia hi vam seure perquè m'havies de dir una cosa i havia de ser abans d'entrar a dins i trobar tota la teva família. Era una mala notícia. Em vas dir que en una simple revisió i sense haver tingut cap símptoma t'havien trobat un tumor maligne. Encara no en sabies l'abast, ni si seria fàcil o difícil, encara no sabíem res. Era angoixant, però volíem estar tranquils, serens. No n'estàvem pas del tot, esclar. Però ho vam fer tan bé com vam saber. Érem joves, ens podíem trobar només per les vacances i sabíem que no podríem estar gaire junts en aquest mal moment. Recordes el que et vaig dir?
- No gaire, recordo molt més el que vas fer.
- Et vaig dir, que t'estimava molt i que malgrat la impotència que em feia sentir aquesta situació, que jo estaria sempre al teu costat. Físicament tant com pogués, mentalment sempre.
- I em vas donar un punt de libre que tu havies fet, amb un dibuix teu i un poema teu.
- I tu no l'has fet servir mai com a punt de llibre...
-No, perquè el vaig plegar en quatre, per dur-lo sempre a sobre a la butxaca o a la cartera. Diu:
No hi ha distància,
vindré a trobar-te. Tinc
l'ànima alada.
Sempre et vaig sentir molt a prop. I el teu punt, doncs... ja saps prou bé que encara el porto.
- Fa 18 anys, tu encara portes el punt i jo encara vinc a trobar-te tant com puc.
- I ara ja no estic malalt, ja fa molts anys que torno a ser una persona sana.
- I encara t'estimo més que aquell dia, per tantes coses viscudes!
Ets una amiga (amiga de les bones, tot i que no m'agrada posar adjectius). Saber-te acompanyat en tot moment, principalment en aquests, és molt important. El poema que li vas deixar, així ho deia.
ResponEliminaEstimar, sense més.
Aferradetes, nina.
Hi ha situacions difícils, en les que costa estar a l'alçada. Les intencions són bones, però a vegades no arribem allà on voldríem. Gràcies, Paula. Una abraçada.
EliminaTrescar per l'ànima de les persones. Enfilar-s'hi amunt. L'ànima que dóna ànims.
ResponEliminaFem el que podem, a vegades els poemes i les paraules fan d'enllaç fins allà on no podem arribar. Una abraçada, Xavier.
EliminaHi ha moments que compten quasi com una vida sencera, especialment quan hi ha una llarga vida, després, per recordar-los. Molt bonic, Carme, ànima alada (i quin simbolisme més profund, un dibuix i un poema en un punt de llibre...)
ResponEliminaNo sempre som on voldríem ser... hem de buscar recursos. Moltes gràcies, Pep, una abraçada per a tu també.
EliminaQuan ens donen males notícies a vegades no sabem gaire quines paraules dir, si seran encertades o no del tot, i tu vas saber trobar aquestes paraules. Estimar i acompanyar, ser-hi al costat, en els bons i no tan bons moments, aquesta és la veritable amistat, sentir que no estàs sol.
ResponEliminaUna abraçada, Carme
A la meva feina, he sentit diverses vegades persones que es queixen que quan s'han trobat immersos en una malaltia greu, els amics no han estat al seu costat com ells haurien volgut ni com esperaven. La raó és aquesta que tu dius: no sabem què dir ni què fer i segons com són de porugues o d'insegures les persones, s'inhibeixen i no diuen res. Amaguen el cap a sota l'ala i "desapareixen" provisionalment. Sempre m'ha fet rumiar bastant, aquest fet. No crec que sigui manca d'amistat ni d'estimació, (bé algun cas hi deu haver) sinó manca de recursos personals. També hi ha persones que volen acompanyar amb un "optimisme" una mica fora de lloc o exagerat per les circumstàncies i això també pot fer sentit sol i desamparat el malalt que viu amb les incerteses que acompanyen les malalties.
EliminaUna abraçada Núria!
Quina gran sensibilitat!!... Tu sí que tens recursos per acompanyar en els moments difícils!!...Només cal llegir el que expliques. I a més a mi, en el seu moment, i en la distància, també em vas saber acompanyar sempre amb la paraula encertada...Gràcies!!
ResponEliminaQué bonica aquesta definició:
"Tinc l'ànima alada"...
M'ha agradat i m'ha emocionat!!
Tu sí que m'emociones, Montse!
EliminaMoltes gràcies a tu, per tot, per compartir totes les coses, les bones i les difícils.
I també t'he de dir una altra cosa, sempre ha estat d'una senzillesa molt gran intentar acompanyar-te, perquè ets una persona molt positiva amb molta força interior i provar de ser-hi, en la distància, no resultava gens complicat: et fas accessible, ets afectuosa, agraïda i molt i molt positiva. Una abraçada, bonica! Que no se'ns acabin les complicitats.
Que maca aquesta entrada, tan maca com la foto que l'acompanya!
ResponEliminaMoltes gràcies, Helena!!!
EliminaAquestaentrada tant polida no sembla que hagi de portar mals recorts...ës veritat quan t'assabentes que algun amic o amiga està malet, sovint no et surten les paraules adequades, no saps gaire què dir, intentes ser positiva però sense passar-te, ja que de vegades pots ocasionar l'afecte contrari...
ResponEliminaUna foto preciosa i un relat que s'endinsa fins el cor!
Petonets, Carme.
Moltes gràcies, M Roser! Bona setmana!
Elimina