Estelada

Ben amunt i de ferro si cal.

Fins aconseguir-ho.

Arbre tan blanc

Somric en veure't, núvol de pètals...

Te'l retorno agraïda

perquè els arbres florits

sou els somriures de la natura.

Finestra i xemeneia a Gallifa

Pujaré a dalt les golfes, aniré al racó on hi ha la nina antiga i el mirall ovalat de l'àvia i el bagul tancat amb clau, amb la taca espatllada i que  ningú ha obert de fa anys i panys.

Hi aniré, no pas per trobar ni mirar-me totes aquestes coses del passat sinó,  per mirar per la finesteta, si pot ser sense ser vista.

Des del lloc més alt de tot el poble, puc veure les cases i la gent com si fossin de joguina, i veig els moviments,  i si tinc constància  acabo per saber els horaris que fan i on van i amb qui parlen i amb qui es troben. Quina tafanera que soc, pensareu vosaltres! 

Però no! Aneu ben errats, visc en una casa petita i ja no m'hi cap ni un llibre més, la tinc folrada de llibres per tot arreu i només m'interessen els moviments de la gent per saber on he de deixar els meus llibres perquè els trobi la gent i també per saber qui els ha agafat. Els vaig abandonant de mica en mica i sempre algú els agafa.  M'encanta saber qui ha estat, és com si així no els perdés mai del tot.  

Relats conjunts de març: L'onada

És quan el sol dibuixa camins tan amples sobre la mar

que ni l'onada d'escuma més alta sap esborrar...

És quan l'horitzó se'm desdibuixa boirós i incert

i la sorra humida es remou sota els meus peus...

És aleshores, quan en silenci 

t'imagino, encara, asseguda al meu costat.

Com si tinguéssim altra vegada tot el temps.

Com si no s'hagués tancat aquella porta per on ens trobàvem.

T'imagino ben a prop, però sempre mirant més enllà.

Cap aquell futur que tu inventaves cada dia,

i que volies nou i diferent, que volies net i feliç.

T'imagino tant, que et sento el riure i el batec.

Tu sempre reies com les onades.

Ara, per a mi, són les onades, les que riuen com tu.

Escriure jugant del mes de març

Opcional: alguna cosa que tingui a veure amb el filferro d'arç o filferro espinós. 

Des del fred i la solitud 

del desert de neu

camino i et penso.

Tinc un llarg viatge a peu 

que no s'acaba mai,

fins a trobar-te.

El telèfon mòbil tan imprescindible sempre

ara s'ha tornat una joguina sense ànima.

Des d'aquí, des d'aquest món inhòspit

no hi ha comunicació possible.

He fugit del filferro d'arç invisible 

que m'envoltava com una presó imaginària.

Ara, només camino, 

fins a trobar-te.

Can Beira de Gallecs

Vindrà la primavera i l'estiu

i dinarem a l'era, vora del pou

a l'ombra del til·ler.

I tindrem un temps

que bategarà amb nosaltres.

Sense córrer, fluint només

al ritme pausat de les paraules.
 

Barana

Veig la claror,

dels joncs inexistents.

Per les escletxes

podem tastar la vida

que passa enllà dels murs.

Papallones

Ompliré el meu cel de papallones blanques

perquè em diran on és la llibertat

i m'ensenyaran els camins per recòrrer els anhels.

..................................................................................................Carme

M'emprovaré unes ales de paper de cera
per volar per aquests cels que compartim,
per coincidir als camins de llibertat.

...............................................................................................Xavier Pujol

 

Aqüeducte de Cerdanyola

Ja no flueix l'aigua per l'aqüeducte,

ara només emmarca imatges de vida.

Com tants moments viscuts que ja no flueixen, 

només ens queden emmarcats a la memòria.

Lletres i fils 3

Caminem amb nostàlgia

entre els camps del groc lluminós de la memòria.

Caminem, amb prudència

dins del blanc callat de la neu de l'absència.

Caminem amb esperança en els rostolls torrats

que ens prometen un nou recomençar.

Caminem amb alegria, mentre els colors més bells

ens asseguren que som en un bon camí.

I sempre sabem on som, 

perquè dibuixem les nostres passes

damunt camins que tu coneixes.
 

Santa Maria de les Feixes - Cerdanyola

Sento, avui

la calma i la uniformitat de la plana,

i els horitzons massa llunyans

que ens adormen l'energia i la motivació.

Cal trobar els elements que trenquen la monotonia.

Una petita ermita, una espadanya, dos xipresos,

només amb la seva presència desperten tota una vall.

Quin nom? 

Quin somriure? 

Quin color? 

Quina olor?

Què serà allò que avui em desperti?

Sota de l'arbre florit

Espera,

sota d'un arbre florit

tot allò que voldria,

tot allò que potser no arribarà mai.

Espera,

sota la suavitat dels pètals que cauen a poc a poc

amb la bona companyia d'un llibre,

amb l'escalfor del sol d'hivern.

Espera,

mentre va prenent consciència

de ser i de viure, malgrat allò que li manca.

Jocs dels blogs

Joc descobert  a Ca la Núria de Camins de vida

No em diguis que faig castells a l'aire

si et dic que vull volar.  

És cert que miro enllà i molt amunt,

és cert que construeixo i  cerco realitats.

Però els meus castells 

no són de pedra, ni tenen torres,

ni murs ni fossats.

Els meus castells 

saben volar sense enderrocar-se,

fets de somnis i de mots, 

de pensaments i d'una ànima lleugera.

Atrapada per l'iman de la teva mirada

t'estiro cap a mi, ben enlaire

per no quedar-nos bruts a dins del fang.

L'areòstat més segur: l'amor que ens tiba.

Campelles i els moments bonics

Amunt, amunt, 

fins a veure el Taga davant 

i parlar-li de tu a tu.

Donar-li cita per un altre estiu.

Teixir els moments bonics

perquè no s'esgarriïn,

amb precisió, com qui fa mitja

i no vol deixar escapar cap baga.

Amb el punt prou fluix,

que no quedin massa premuts.

I després...

ben endreçats, guardar-los bé

per fer-ne memòria cada cop que ens cal.

Per tenir un immens patrimoni emocional.