Aqüeducte de Cerdanyola
Ja no flueix l'aigua per l'aqüeducte,
ara només emmarca imatges de vida.
Com tants moments viscuts que ja no flueixen,
només ens queden emmarcats a la memòria.
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Es fa fosc
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Parlo sense saber, però podria ser que el fet de que no flueixi l'aigua és per haver disposat les terres dels voltants per urbanitzar?
ResponEliminaJo crec que sempre hem d'intentar que els moments vagin fluint amb el ritme que necessitin, així potser no carreguem tant la nostra memòria.
Molt bonic aquest poema, tot i que és una mica trist.
Bon vespre, Carme... petonets.
És un aqüeducte molt antic, molt vell, està totalment en desús, trencat, només se n'aguanten fragments. Jo el vaig trobar bonic. Es conserva un bon tros en uns camps de fruiters i vinya. No sé, tot ha canviat tant i tantes vegades que no em sé imaginar quan va caure en desús.
EliminaNosaltres anem fluint tan bé com sabem i com podem amb el present, però les imatges a la memòria que ens queden d'altres èpoques, són allà i millor recordar les coses que no pas oblidar-les, sobretot si són positives.
Les imatges em porten sentiments i deixo sortir les paraules, com tu dius, sense pensar gaire o gens.
Una abraçada, Paula!
T'ho deia precisament perquè el trobo molt maco per tenir-lo en desús. És una pena.
EliminaSí, és veritat, però la vida empeny endavant sense gaires miraments... ni pels aqüeductes ni per les persones.
EliminaEm sembla que era Alzamora que deia que la poesia és la segona residència de l’amor. Jo crec en allò que els amors veritables són com l’energia, no es destrueixen, es transformen.
ResponEliminaDe totes maneres per escriure m’ajuden tant les bones experiències com les dolentes. Encara que les segones ja em va bé que no flueixin més.
M'agrada aquesta idea que dius d'Alzamora.
EliminaI la teva també, i la comparteixo. No impedeix, però que a vegades les coses i les imatges quedin estancades en el record, com postals d'un temps passat.
No flueix l'aigua a l'aqüeducte de Cerdanyola.
ResponEliminaAl Col·lecció de Moments la poesia flueix i rega camps que estan necessitats de paraules.
Moltes gràcies, Xavier!
EliminaUn aqüeducte amb història en forma de molsa...I un bon lloc per passejar-hi i recordar temps antics, que els d'ara ja ens els recorden els edificis, llunyans!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Efectivament, és un bon lloc per passejar. Bona nit M Roser!
EliminaUf, darrerament els teus poemes tenen un toc nostàlgic que em preocupa una mica...
ResponEliminaNo et preocupis, Xexu, res de greu... sempre he estat una persona afortunada i m'hi continuo sentint, malgrat que per la situació i per l'edat i per altes qüestions sento que moltes coses se m'escapen.
EliminaPerò les imatges que substitueixen l'aigua no desmereixen l'aqüeducte, em sembla a mi, Carme. Quedem-nos amb les imatges que flueixen, si les altres s'han esvaït.
ResponEliminaAquest pont em recorda molt el del Molí del Salt de la meva infància, que es va emportar l'aiguat de l'octubre del 19. Segueix fluint en la meva memòria, però m'agradaria trobar-l'hi quan vaig a veure'l.
No, no el desmereixen, sinó a l'inrevés. L'aqüeducte les emmarca i les fa més belles.
EliminaQuina llàstima dels ponts perduts... quan vaig a un lloc i ja no és com el recordo... sento que alguna cosa s'ha pedut per sempre, malgrat que la memòria ho conservi,a la seva manera.
I tanmateix la memòria és necessària per a reviure aquests moments i fer-los presents. Oi?
ResponEliminaSense memòria restem perduts i, segurament, escapçats per a viure plenament.
Bona imatge poètica, Carme!
I tant! Sense la memòria no som res... ni podem viure plenament i ni som nosaltres mateixos. Sort en tenim i que puguem conservar-la fins al final.
Elimina