Finestra i xemeneia a Gallifa
Pujaré a dalt les golfes, aniré al racó on hi ha la nina antiga i el mirall ovalat de l'àvia i el bagul tancat amb clau, amb la taca espatllada i que ningú ha obert de fa anys i panys.
Hi aniré, no pas per trobar ni mirar-me totes aquestes coses del passat sinó, per mirar per la finesteta, si pot ser sense ser vista.
Des del lloc més alt de tot el poble, puc veure les cases i la gent com si fossin de joguina, i veig els moviments, i si tinc constància acabo per saber els horaris que fan i on van i amb qui parlen i amb qui es troben. Quina tafanera que soc, pensareu vosaltres!
Però no! Aneu ben errats, visc en una casa petita i ja no m'hi cap ni un llibre més, la tinc folrada de llibres per tot arreu i només m'interessen els moviments de la gent per saber on he de deixar els meus llibres perquè els trobi la gent i també per saber qui els ha agafat. Els vaig abandonant de mica en mica i sempre algú els agafa. M'encanta saber qui ha estat, és com si així no els perdés mai del tot.
Quina bona idea has tingut, "abandonar" els llibres per a que algú els agafi. No ho faria tothom, vull dir que hi ha persones que estan molt enganxades a les seves pertinences i no se'ls passaria pel cap , fins i tot compartir-les... Tu tafanera?, no ho he pensat en cap moment.
ResponEliminaSigui real o no, m'ha agradat aquest relat i la foto la trobo preciosa, amb aquesta xemeneia que em porta molts records.
Dolços somnis, Carme.
Aferradetes.
Només és mig real, aquesta història. La part real és que he abandonat molts llibres, de diverses maneres i a diversos llocs. La part imaginada és que pugui veure qui se'ls emporta, això no ho he pogut veure mai. Però com demostra aquest petit relat, hi he pensat a vegades.
EliminaBon cap de setmana, Paula. Aferradetes.
Quants pensaments surten d'una petita finestra. Deu ser que qui els fa té una imaginació immensa.
ResponEliminaEm va semblar que tenia una posició privilegiada, dalt de tot de Gallifa...
EliminaHi ha persones a qui no els agrada de conservar els llibres que ja han llegit. No és el meu cas.
ResponEliminaMolt original aquesta història!
A mi sempre m'havia agradat molt i molt conservar els llibres llegits, sobretot els que mes m'interessaven, per a poder-los rellegir o per poder buscar fragments que volia recordar exactament o pel que fos. La dura realitat és que amb els anys, cada cop rellegeixo menys (quan era jove ho feia molt) i que ja no sé on posar-los i segurament que m'he tornat menys conservadora (si més no de llibres). I ara m'agada deixar-los a vegades a llocs adequats per això, altres vegades en un banc d'un passeig i sempre penso "Qui se'l deurà endur?"
EliminaUn bookcrossing en "petit comitè". No cal entrar a la web oficial per saber qui ha trobat els llibres alliberats, els tens tots fitxats des de la finestra. :-)
ResponEliminaJa m'agradaria... hauré de mirar de fer Bookcrossing oficial, a verue si m'assabento d'alguna cosa.
EliminaTota una estratega, aquesta noia ! :)
ResponEliminaO tota una flipada... he, he, he...
EliminaLa fotografia que aportes és un compendi de la saviesa antiga que ha resistit els segles. Llibres invisibles que potser han sostingut les parets, han servit de suport a la taula, han rebut el fum d'un brou llunyà o d'un cafè per resistir les hores. Per això més preciosos. Ens ensenyen a llegir la vida. Si no ens caben a casa, farem la casa més gran. Elks hereus ja en faran el que vulguin.
ResponEliminaUna abraçada.
Els llibres sempre seran preciosos, tant si els guardem com a tresors, com si els donem per compartir-los millor. És una pena terrible el que fan els hereus amb els llibres que els han tocat per herència. Gràciess, Olga! Una abraçada.
EliminaUi, a mi em trobaran enterrat en llibres, però això d'anar-los donant... em costa, em costa. Només me'n desfaig si sé segur que no els llegiré mai. Això és que tinc pendents. Si ja els he llegit, per dolents que siguin, es queden amb mi.
ResponEliminaT'entenc molt bé, perquè jo era així durant molts anys. Incapaç de desprendre'm de cap llibre que hagués llegit. En canvi ara, ho veig tot molt diferent. Compartir-los em sembla donar-los una nova vida i una nova oportunitat. Em faig gran i tinc més dèria de desprendre'm de coses que no ps d'acumular-ne més. He de dir que també en tinc molts que no els donaria mai. Les coses com siguin.
EliminaEstà bé aquest bookcrossing que t'has inventat, Carme! Almenys en segueixes el rastre personalment, que sempre és més engrescador per la curiositat. A mi com al XeXu em costa molt de desprendre-me'n.
ResponEliminaHo trobo molt normal que us costi... a mi també m'ha passatdurant molts anys. Les persones, a vegades canviem d'opcions.
EliminaPot ser, que per a mi, els llibres siguin el tresor més gran que tinc. Em costaria molt treball desprendre d'ells, però si he pensat molt que seran d'ells quan jo falti, quin serà el seu destí.
ResponEliminaJa és això, ja... t'entenc molt bé! La logística de la vida, va sempre en contra de guardar aquests tesors quan els reps en herència sonbretot si són molts. Una pena increïble.
EliminaQuina casa més bonica, m'imagino tot el què deu haver-hi a les golfes, però a més segur que per aquesta finestreta, es deu veure tot el poble i els seus entorns...
ResponEliminaJo també tinc una habitació on gairebé he de demanar permís als llibres per entrar-hi...Tenia oltes col·leccions i me les he tret de sobre, el problema és que ni regalats no els vol ningú i els he donat a la fundació Engrunes, potser n'hi havia més de seixanta, perquè cada col·lecció eren 6, 8 , 10...Ara els petits de llegir, aquests no els dono, m'agrada guardar-los i de vegades rellegit-los!
Bon vespre, Carme.
Ja veig que m'he quedat sola regalant els meus llibres. Curiosament regalo més fàcilment els nous, que no pas els mes antics. Tampocels regalo tots, n'hi ha alguns que vull guardar i d'altres que ja se que no rellegiré i algú els pot aprofitar.
Elimina