La torre més alta
No em mulla el mar
ni em bressolen onades.
Però veig el blau,
la marinada em canta
i espurnejo de sal.
Miro de lluny
el mar i l'ametller.
I sé l'amor
florint a cada branca,
desfent-se, ran d'escuma.
Abrera
Fa 1 mes
Preciós!!
ResponEliminaMoltes gràcies, Noves Flors!
EliminaUn poema acolorit i aromàtic. La torre té bona vista, i tu ens la fas arribar amb les teves paraules.
ResponEliminaMirar des d'un lloc enlairat sempre dona un punt de vista privilegiat...
EliminaSobretot la segona tanka, Carme, la trobo bellíssima! I l'aquarel·la també!
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, Montse... l'he modificat una mica, perquè l'últim vers tot i que respectava la mètrica, perdia el ritme...
EliminaJo també. La segona, Carme. Ja torno. I l'aquarel·la, és clar.
ResponEliminaMoltes gràcies, Jordi! Contenta que tornis...
EliminaSi et passa tot això que dius en aquests bonics versos, què més pots demanar una freda tarda d'hivern?
ResponEliminaPetonets, Carme.
Gràcies, M Roser!!! Petonets...
EliminaLa primera part, m'hi sento tan identificada... Aquest el recordaré.
ResponEliminaMe n'alegro molt, Helena, és bonic compartir sentiments.
Elimina