Etiquetes
Publicat per

Hivern al Passeig Maristany


La nostàlgia i el despullament de l'hivern
no apaguen la tendresa dels nostres passos.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

  1. Galionar20 de gener del 2018, a les 12:02

    Hi ha tendreses que són indestructibles als embats del temps (tant al climàtic com al cronològic). La tendresa dels vostres passos, possiblement, en sigui una d'elles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme Rosanas21 de gener del 2018, a les 0:11

      La veritat és que intento no perdre-la mai, la tendresa. És una de les millors coses de la vida. Gràcies, Montse!

      Elimina
  2. xavier pujol20 de gener del 2018, a les 12:31

    Cada passa del passeig ens acosta a la primavera. Tot i que a Camprodon pot ser que trigui una mica més a marxar l'hivern.
    La tendresa es pot trobar a totes les estacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme Rosanas21 de gener del 2018, a les 0:14

      És bonic l'hivern, encara que a vegades sembli massa fred. I que cada passa ens acosta a la primavera és ben veritat. Que no perdem la tendresa!

      Elimina
  3. Sergi20 de gener del 2018, a les 14:06

    Passejar a l'hivern és encara més romàntic!

    ResponElimina
  4. novesflors20 de gener del 2018, a les 18:11

    Passejada tendra per a la teua col·lecció, ni que siga hivern ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme Rosanas21 de gener del 2018, a les 0:16

      L'hivern també ens sedueix amb el seu despullament i la seva essència. Gràcies, novesflors.

      Elimina
  5. M. Antònia20 de gener del 2018, a les 18:27

    Si no hi hagués hivern, no hi hauria primavera o estiu. També són bonics els arbres despullats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme Rosanas21 de gener del 2018, a les 0:18

      Molt més que cap estació concreta, m'agrada el seu cicle i els seus canvis i la mena de continuitat que s'estableix entre elles.

      Elimina
  6. M. Roser20 de gener del 2018, a les 19:34

    M'encanta aquest passeig ple d'arbres que ens recorden que som a ple hivern...És un paissatge gris, color de nostàlgia i melanconia , m'agradaia passejar per aquests camins solitaris!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme Rosanas21 de gener del 2018, a les 0:21

      Amb el despullament dels arbres el paisatge es fa transparent i es veuen moltes més coses, que habitualment els arbres amaguen. Transparència i solitud, dues característiques d'aquest passeig a l'hivern.

      Elimina
  7. Helena Bonals20 de gener del 2018, a les 22:14

    L'hivern és com el present: tan aviat futur con passat. Comença quan tot reneix de nou, és impalpable, gairebé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme Rosanas21 de gener del 2018, a les 0:23

      A l'hivern tot recomença, encara que a vegades no ens en adonem. Molts arbres i plantes borronen i fins i tot floreixen a ple hivern.

      Elimina
  8. Garbí2420 de gener del 2018, a les 23:29

    que curiosa la natura.....es despulla quan nosaltres ens abriguem i es vesteix quan nosaltres en despullem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme Rosanas21 de gener del 2018, a les 0:23

      Anem al revés, ella i nosaltres, deu ser per equilibrar alguna cosa...

      Elimina
  9. Elfreelang21 de gener del 2018, a les 12:00

    les passejades entre camins amb fileres d'arbres....conviden a la intimitat i a la poesia

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme Rosanas21 de gener del 2018, a les 19:36

      Tenen alguna cosa de quietud com si guardessin un secret.

      Elimina
  10. Caterina Cortès21 de gener del 2018, a les 23:13

    Precioses fotos! I els tons grisossos genials. Xerren per sí sols de l'estació en que mos trobam. Ah! I dues imatges acompanyades de precioses paraules ;)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars