La capseta de tresors - 1 - escorça de bedoll


Quan era molt petita, tenia una capseta de tresors. En realitat hauria d'aclarir que el que creia que tot allò eren tresors per a mi, era el meu pare. En veure que guardava petites coses que m'agradaven, ell li va donar aquest nom que jo vaig acceptar i adoptar, per sempre més. Eren coses que no tenien un especial valor per a mi. Però que no volia llençar ni perdre. Hi recordo petites figures de plàstic, el minúscul rei que sortia de dins del tortell de reis, un plomall en miniatura que va sortir d'un conte d'aquells troquelats que es deia "La ardilla hacendosa"... i més i més. Una capseta plena. Me les mirava. No hi jugava. I les tornava a guardar.

Tresors o coses inútils? No sabia trobar-hi la diferència.

Fa uns dies vaig anar a fer una  passejada sola, per un lloc conegut, hi havia anat moltes vegades de petita i poques vegades de gran. Feia molt que no hi anava, I passejar sola, amb els records al cap i al mateix temps la immensa diferència del paisatge als ulls, va ser estimulant i emocionalment molt ric i terapèutic.

Hi havia bedolls (o beços com en diuen allà) a la vora del camí. Vaig recordar com fa molts anys el meu primer mestre de muntanya, ens va ensenyar a "pelar els beços" treure'n un tros d'escorça per fer atuells  per menjar. Plats, o safates per deixar els aliments en un indret net i llis.  Em va semblar màgic poder fer aquestes coses. 

Mentre passejava, em mirava l'escorça blanca, llisa i preciosa dels beços. Vaig trobar en la fotografia,  una mena de robatori acceptable i vaig pensar en el mòbil,  en l'instagram o en el blog com en unes noves capsetes de tresors, per guardar allò que no serveix de gaire, però que és bonic i alimenta l'ànima.

Com deixar enrere l'avidesa de "quedar-se" d'alguna manera amb la bellesa més inacessible?

Comentaris

  1. Hi ha molts adults que segueixen tenint la capsa de tresors. O els calaixos dels tresors, perquè ja no caben en una capsa. Alguna dent de llet dels fills, un rellotge que no corre, però que no es pot llençar, una arracada desaparellada, un cavall supervivent d'un joc d'escacs que ja no existeix, una postal enviada des d'Amèrica per una tieta que fa lustres que és morta...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tens raó. Molta gent la tenen. A vegades més d'una i tot! Jo ara, només la tinc virtual. Col·leccionant moments.

      Suprimeix
  2. Em sembla que de petits això de les capsetes de tresors es portava molt i com diu el Xavier també els grans. "Coses inútils , no, que al mirar-les et feien somniar!!!
    Petonets.

    ResponSuprimeix
  3. El meu pare en diu "andròmines". Jo guardo articles de diari, postals, fullets d'exposicions. Però ja no n'hi afegeixo de nous. S'ha de saber llençar!
    Vaig imprimir tots els meus poemes i els vaig classificar amb un, dos, tres asteriscs. M'és molt útil, de cara a fer-ne llibres.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo ara ja no guardo coses, a vegades ni les fotos, que em faig un tip d'esborrar. Aquesta és la meva capseta de tresors. El blog. Si es perd el blog, ho perdo tot, els poemes no els tinc enlloc més. Les imatges algunes sí, altres no.

      Suprimeix
  4. Ara deixem coses a la xarxa perquè així la gent pot tenir també els nostres tresors i que de passada ens fan de recordatori del que anem vivint.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs sí, és un bon recordatori. Quan volem recordar quin any era que vam anar a tal lloc o a tal altre, miro el blog i ho trobo. I quan he oblidat algun títol de llibre o algun autor dels llibres que he llegit, també ho miro al blog i em surt.

      Suprimeix
  5. A mi m'ha passat, ja de gran, que en alguns moments he necessitat envoltar-me d'una gran austeritat per viure, desposseir-me de tot allò que havia representat alguna il·lusió ja inútil, que he pensat que no cal deixar rampoines que els qui em precedeixen també llançaran quan ja no hi sigui... Va a tongades, segons demanda interna... L'important roman a la memòria, en els record. Potser algun dia també ens seran esborrats per alguna malaltia cruel i llavors serà com haver mort del tot...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo de gran no soc guardadora de records, gens, sempre penso el mateix que dius tu en aquesta frase: " L'important roman a la memòria, en els record." I no guardo gaires coses, no reals ni virtuals.

      Suprimeix

Publica un comentari

El meu blog dels pobles

Publicacions populars