Els forats de les armes (castell de Calafell)

El so dels trets ja no se sent.

Però encara hi ha qui apunta lluny.

Millor uns quants clics, sense mesura

que un sol tret que faci mal.

Fluir

Miro:

escumes, transparències, reflexos, clarors

Escolto:

el so de l'aigua  a cada pedra, a cada desnivell, es barregen en un de sol: remor de riu

Toco: 

les mans molles  i fresques.

I ja no em cal ni olorar, ni tastar,  perquè sense saber com, el món desapareix i només quedem el riu i jo fluint junts, l'aigua físicament, jo interiorment.  

D'aquests estats, sempre es torna...  encara que sigui amb recança.

Relats Conjunts de gener: La mort i la donzella o bé La Mort i la Immaculada.

                                                 Marianne Stokes, 1908, Death and the Maiden

- Ja era hora!  Com pot ser que hagis trigat tant!

- És precisament, ara, que és l'hora.  Jo no vinc mai abans del que toca  a cadascú.

- A mi em sembla que ja fa dies que em tocava, però tu manes sempre.

- Per què?  Si estaves tan ocupada i tan entetinguda, quina pressa tens?

- Tu saps tot el que m'he hagut d'empescar per omplir tot aquest temps de propina? No saps que les propines ja han passat de moda, i que no acostumen a ser mai gaire generoses? 

- No m'havia trobat mai amb un cas com el teu... apa fem via...

- Doncs això, fem via...  estic fins a dalt de tot d'aquest món.

La Immaculada en xarxa

- Ui!  Aquest dibuix és molt diferent als que em tens acostumada, Immaculada! Com és això?

- Vaig començar a fer punts de colors diferents,  com els moments que tots hem viscut a la vida, de colors ben diferents.  Hi ha moments negres, i alguns de grisos,  hi ha moments blau cel i alguns de rosats,  i també de vermells i de blau fosc...  i podria haver-n'hi posat de grocs, de taronges, de verds clars i foscos, però ja se'm va acabar el paper.  I la xarxa vol dir que d'una manera o altra aquests moments estan tots connectats,  que tots tenen relació amb tota la resta, tant amb els que ja han passat com amb els que han de venir.  

- Així, aquest dibuix representa tota una vida...

- Sí, però crec que si dibuixés només el futur, l'hauria de fer només de colors suaus, plàcids i bonics. Ho faré, si tinc temps.

Fulla dins de l'aigua

- Veus?  - em deia la Immaculada - hi ha dies que les coses no surten gens bé,  aquesta fulla dins de l'aigua, ni sembla fulla ni sembla aigua, ni sembla res, però tant és...  l'estona que he passat amb ella és la que compta. La fulla m'ha explicat uns quants secrets.

- Si són secrets, no me'ls podràs dir, oi?  Malgrat tot,  el que puguis dir o el que no, jo  hauré de prendre apunts, Immaculada, de tot el que aprenc venint aquí.

- La fulla està contenta de conservar encara el seu color i la seva essència a diferència de les que ja són d'un color uniforme i desfetes a sota l'aigua, però al mateix temps anhela i espera amb felicitat el moment de formar part d'aquest tot que hi ha barrejat a sota l'aigua, com un món nou on tot es barreja i no hi ha individualitats.

La propina de la Immaculada

La Immaculada estava a punt de complir-ne 85,  i a  mi m'agradava molt anar-la a veure.  Em portava uns quants anys,  però compartíem la mateixa etapa de la vida:  la darrera. I la seva manera de veure les coses sempre m'aportava molta joia i molta serenitat.  M'explicava que tot, a la seva vida, havia entrat ja en un temps de descompte, el seu temps era com una propina de la qual  molta gent no arriba a gaudir.  Per molt temps que li quedés de vida, que no sabem mai quant serà, no seria res comparat amb els 85 que estava a punt de fer. O sigui poc temps.  Havia hagut d'anar deixant enrere moltes coses que li agradaven, però se n'inventava d'altres. Vivia sola, tenia tota la casa plena amb les eines de les seves aficions.  La taula del despatx plena de papers  amb els dades que necessitavaper escriure la història de la seva família.  Les parets plenes de quadres de punt de creu que li agradava fer.  L'habitació del seu piano, que tocava cada dia.  I a la taula del menjador, es dedicava a dibuixar les fotogafies que havia acumulat durant els seus anys d'anar a voltar. 

Què voleu més?  pintar, cosir, escriure, tocar el piano...  jo veia una vida, encara que ella en digués propina de vida, molt plena.

Ottàvia

"Hi ha un precipici en mig de dues muntanyes abruptes: la ciutat és en el buit lligada a dues crestes amb cordes, cadenes i pasarel·les. Hom camina pels travessers de fusta, curós de no posar els peus en els forats o s'agafa a les malles de cànem. Sota no hi ha res a centenars i centenars de metres: passa algun núvol; s'entreveu més avall el fons de l'estimball.

Aquesta és la base de la ciuat: una xarxa que serveix de passatge i de sosteniment. Tota la resta, en comptes d'elevar-se cap amunt, penja cap a baix: escales de corda, hamaques, cases fetes de sac, penja-robes, terrasses com naus petites, odres d'aigua, aixetes del gas, rostidors, cistelles penjades de cordills, muntacàrregues, dutxes, trapezis i anelles per a jocs, telefèrics, làmpares de llum, testos de plantes de fullam penjant.

Suspesa  a l'abisme, la vida dels habitants d'Ottàvia és menys incerta que en d'altres ciutats. Saben que la xarxa només sosté això."

Italo Calvino

M'agrada molt aquest final de la descripció d'Ottàvia. 

A vegades els abismes habituals,  els vertígens tan coneguts, les inseguretats  ben assumides,  fan que la vida no només no sigui més incerta, sinó que ho sigui menys.  La certesa de la incertesa, en podríem dir.  

Aprendre a viure-la és tot un art, que els habitants d'Ottàvia coneixen molt bé.