Ottàvia
"Hi ha un precipici en mig de dues muntanyes abruptes: la ciutat és en el buit lligada a dues crestes amb cordes, cadenes i pasarel·les. Hom camina pels travessers de fusta, curós de no posar els peus en els forats o s'agafa a les malles de cànem. Sota no hi ha res a centenars i centenars de metres: passa algun núvol; s'entreveu més avall el fons de l'estimball.
Aquesta és la base de la ciuat: una xarxa que serveix de passatge i de sosteniment. Tota la resta, en comptes d'elevar-se cap amunt, penja cap a baix: escales de corda, hamaques, cases fetes de sac, penja-robes, terrasses com naus petites, odres d'aigua, aixetes del gas, rostidors, cistelles penjades de cordills, muntacàrregues, dutxes, trapezis i anelles per a jocs, telefèrics, làmpares de llum, testos de plantes de fullam penjant.
Suspesa a l'abisme, la vida dels habitants d'Ottàvia és menys incerta que en d'altres ciutats. Saben que la xarxa només sosté això."
Italo Calvino
M'agrada molt aquest final de la descripció d'Ottàvia.
A vegades els abismes habituals, els vertígens tan coneguts, les inseguretats ben assumides, fan que la vida no només no sigui més incerta, sinó que ho sigui menys. La certesa de la incertesa, en podríem dir.
Aprendre a viure-la és tot un art, que els habitants d'Ottàvia coneixen molt bé.
L'ordre dins del caos, diria jo... tot un art.
ResponEliminaÉs la portada d'un llibre?. Molt curiosa i acolorida.
Aferradetes, preciosa.
No, no, no és la portada del llibre.
EliminaAquestes ciutats que ens proposa l'Italo Calvino, són tan imaginatives, tan surrealitstes,tan interessants i tan ben explicades, que moltes d'elles em feien venir al cap la idea de dibuixar-les. Finalment, la majoria em van semblar massa complicades i em vaig conformar amb una. Vaig dibuixar Ottavia. Normalment sempre signo els meus dibuixos, però aquest cop me'n vaig descuidar.
Aferradetes, bonica!
Doncs, enhorabona!!
EliminaPodries presentar-la per a una portada de llibre, fins i tot d'un disc.👏
Més aferradetes, nina.
Moltes gràcies, Paula!
EliminaAferradetes.
¡Je, je..!
ResponEliminaMui lograda,
Un abrazo.
He, he, he... fem el què podem!
EliminaDéu n'hi do la doble o triple negació que fas... La certesa de la incertesa! És cert que aquest relat fa venir ganes de dibuixar-lo. El dibuix que has fet és encantador.
ResponEliminaDisculpa'm! Sóc Maijo.
EliminaMoltes gràcies, Maijo!
EliminaRes a veure amb el meravellós dibuix que tu podries fer...he, he, he... però cadascú amb les seves possibilitats.
Una abraçada, i gràcies per venir.
La certesa de la incertesa és com el discordia concors, concordia discors que funciona tan bé en poesia i art. La paradoxa, l'oxímoron, el contrast, el tenir-ho tot alhora.
ResponEliminaSí, jo penso més en les emocions, les sensacions, en allò psicològic i mental, però és cert, que funciona bé el contrast. A vegades tenir-ho tot massa controlat, dona més inseguretat, tot i que la persona, ho fa per sentir-se més segura.
EliminaUn món oníric
ResponEliminaple d’escales
per on els somnis
poden pujar, baixar
o volar d’unes a altres.
Un teló abstracte
en una sessió de teatre
del qual no en puc parlar.
Somnis que sempre somio
i on cerco que em manca.
Tu saps ben be que és!
qui sap si...
Els somnis sempre em semblen una ajuda per viure... sempre hi cerquem, i a vegades hi trobem, coses importants.
Elimina