Banc a Saus

Diu aquesta plaqueta daurada:  "En aquest lloc, el senyor Jaume Batlle, gran home de bé, passava llargues estones de pau, soledat, tristesa i nostàlgia els darrers dies de la seva vida, segurament amb  ocults pensaments d'un home savi que mai no va manifestar.  Asseieu-vos lliurement aquí, sols o ben acompanyats, per trobar la pau interior."

Sec, poc a poc, amb la calma que em dona passejar sola, sense presses, mentre el meu acompanyant dibuixa i pinta.  Provo de retrobar les absències, totes aquelles que em donen pau interior, les conegudes, però també les desconegudes, com el senyor Jaume Batlle, de qui no havia sentit a parlar mai abans. Potser és el silenci, potser el sol d'hivern que encara feia de bon rebre, Potser la suggestió del petit rètol daurat. Somric perquè em costa poc sentir la pau interior.  Veniu, seieu al meu costat, ja veureu!

Safareig

Em sedueix la claror que t'envolta, 

l'equilibri harmònic de les teves mirades, 

el reflex del món en la lleu tremolor de l’aigua.

M'apropa la solitud,

el silenci de converses inexistents.

L'enyorança de les trobades del passat.

Hi trobo el cel, 

com si n'haguessis retingut un bocinet

i ell s'hagués volgut quedar per sempre.

Jardinera

No hi fa res que tinguem arrugues a la pell

ni cicatrius de les ferides a l'ànima,

mentre encara tinguem la claror als ulls,

i aquests colors, més bells que els de les flors 

ens acompanyin cada dia les nostres passes.

Cirerers florits

Molt més amunt

de qualsevol teulada,

pugen les flors.

Volen... i ensems arrelen

tan endins, que es tornen jo.

 

Mar

(cliqueu per posar-vos pantalla sencera, així es veu massa petit)

Sempre retrobant la mar, malgrat tant temps de tenir-la lluny.

La mar que forma part de mi, del meu paisatge, del meu país, del meu cor.

Ni enfadada ni esquerpa. Ni tranquil·la ni suau. La mar potent, d'aquest dia d'abril, és una imatge viva i un so d'on puc pouar l'energia necessària per continuar, endavant i amb optimisme.

L'onada amara, l'onada pren la sorra i la fa seva abans de deixar-la de nou al seu lloc. Aigua i sorra es barregen tant que no poden destriar-se fins que tot torna a reposar i s'aquieta i el so del mar ja només és un xiuxiueig. L'aigua regala frescor i lleugeresa i flexibilitat a la sorra i la sorra li retorna cristalls de llum i densitat i aprofundiment. Són una sola cosa, ben juntes aigua i sorra i mai no deixen de ser el que són, cadascuna d'elles.

Escriure jugant del mes d'abril

Escriure jugant del mes d'abril:  escriure sobre aquesta imatge, afegint l'ull que ha sortit al dau.

Ens cal tenir sempre l'ull molt obert,

perquè som genets de l'impossible.

Cavalquem dracs d'escates ardents

que són aquí des de temps immemorials

que ens van cremant sense remei 

i no podem aturar

la maquinària cruel que s'amaga sota terra, 

encara que deixi al descobert la clau de la corda 

de qui la fa funcionar sense treva.

Donem voltes com uns cavallets de fira

sense trobar cap sortida.

Què vol dir tirar endavant?

Continuar caminant en una sínia,

o fer l'esforç de baixar, encara que sigui en marxa,

per estalviar-nos el foc que ens crema.

 

Relats conjunts d'abril: Entrant a l'Arca de Noè

Jan Brueghel el Vell, 1613, The Entry of the Animals into Noah's Ark

- Vejam, Noè, qui em dius que t'ho ha dit, això? Aquesta bajanada?

- No diguis disbarats, dona, que m'ho ha dit Déu! Déu et castigarà si penses que diu bajanades.

- Doncs que em castigui, però jo, en aquesta arca, amb tantes bèsties pudents, no hi pujo.

- He construït compartiments tancats, també m'ho ha manat el Senyor.  Tu no t'hauràs pas de barrejar amb els animals.

- Només faltaria que hagués de dormir al mateix compartiment que ells! 

- Nosaltres, i els nostres fills i les nostres nores, tindrem uns compartiments a dalt de tot, al tercer pis, amb finestres i obertures per a poder mirar a fora.

- I la pudor que faran tantes bèsties, què?

- Dona, no siguis així, tan amunt potser no la sentirem.

- O ets molt innocent o em vols enganyar. I esclar que la sentirem! I no ens podrem escapar. Serà moooolt  pitjor que un confinament per Covid, això.

- Apa, doncs queda't fora, si et sembla, i ofega't amb la resta de la humanitat. És això el què vols?

- M'estimo més estar ofegada amb aigua neta de pluja, que viva entre la porqueria i la pudor.

- No siguis tan primmirada que això no va de broma. Déu no parla per parlar.

- I si em fessis unes terrassetes per a poder sortir a fora?

- Però.... que no has entès que plourà, que plourà molt, però que no has sentit a parlar mai del Diluvi Universal, o què? Que no saps que quedarà tot inundat? La feina serà evitar que ens entri aigua a dins, no pas fer terrassetes... tu sí que dius bajanades!

- Doncs un balconet, per poder sortir a respirar.

- Tindràs finestres, per respirar.

- No, però si plou molt me les fareu tancar i amb un balcó sempre em podeu tancar a fora.

- Sota la pluja?

- Sí, sota la pluja, al menys a estones.

- No, no et faré un balcó, pesada, prou feina tinc en fer l'arca, tan estanca com sigui possible i només em faltaria la complicació  dels teus balcons.

Naamà se'n va anar bastant emmurriada i  no va dir res més sobre el tema. Estaven tots tan enfeinats que ningú no la va trobar a faltar. Fins que el dia que va començar a ploure i ploure, no la trobaven enlloc. Noè es va pensar que sí, que havia triat ofegar-se  i malgrat la pena que sentia no hi podia fer res. S'havia d'afanyar a fer-ho tot com estava previst. "Que tossuda és la  meva dona, déu meu!"

Quan l'aigua va començar a pujar molt i l'Arca va començar a surar i a navegar a la deriva del mal temps, de lluny van veure una altra arca de petit format.  Era l'arca de la seva dona, Naamà mateixa l'havia construït i hi havia ficat sense preguntar l'opinió de ningú, una bona dotzena de nens i nenes, ja que ella va considerar que les criatures del seu poblat, no mereixien ser castigades perdent la vida. Només va poder salvar els que tenia més a prop, però es va sentir feliç amb la seva arca personal i la seva nova família infantil. Era com si s'hagués avançat a uns nets que els seus fills encara no li havien donat.

PD: agraeixo al Xavier Pujol que m'hagi dut a domicili el nom de la dona de Noè, Naamà, i l'he afegit al meu relat. Gràcies, Xavier!