Mar
(cliqueu per posar-vos pantalla sencera, així es veu massa petit)
Sempre retrobant la mar, malgrat tant temps de tenir-la lluny.
La mar que forma part de mi, del meu paisatge, del meu país, del meu cor.
Ni enfadada ni esquerpa. Ni tranquil·la ni suau. La mar potent, d'aquest dia d'abril, és una imatge viva i un so d'on puc pouar l'energia necessària per continuar, endavant i amb optimisme.
L'onada amara, l'onada pren la sorra i la fa seva abans de deixar-la de nou al seu lloc. Aigua i sorra es barregen tant que no poden destriar-se fins que tot torna a reposar i s'aquieta i el so del mar ja només és un xiuxiueig. L'aigua regala frescor i lleugeresa i flexibilitat a la sorra i la sorra li retorna cristalls de llum i densitat i aprofundiment. Són una sola cosa, ben juntes aigua i sorra i mai no deixen de ser el que són, cadascuna d'elles.
L'aigua i la sorra s'entremesclen com el que és carnal i el que és espiritual en una relació. Ho expliques molt i molt bé!
ResponEliminaI tu també, ho expliques molt bé! Gràcies, Helena!
EliminaLa mar, com a vida en si mateixa, ens dóna la seva energía i ens remou per dins. I com ella, no podem destriar-nos, entre el cos i el nostre interior.
ResponEliminaTambé fa molt, massa temps que no hi vaig, però avui la tinc més a prop, gràcies a tu.
Aferradetes com onades, Carme.
Potser per això vaig fer aquest mini vídeo, per mantenir-la a prop. Ser allà davant i sentir el seu so i mirar les onades, em sembava que realment m'omplia d'energia i qui sap de quantes coses més.
EliminaAferradetes, nina!!!
Retrobem sempre la mar.
ResponEliminaLa mar sempre ens retroba.
Forma part de nosaltres o nosaltres d'ella, ves a saber!
EliminaFa mesos que no hi vaig, però gràcies a tu l'he vista i el so de les onades m'hi ha portat per uns instants. A veure si ara que s'acaba el confinament comarcal m'hi puc arribar un dia, es troba a faltar.
ResponEliminaUna abraçada, Carme
Sí, Núria, tots tenim ganes de bellugar-nos una mica...
EliminaUna abraçada
Fa temps que no he vist el mar des de la vora ( de lluny el veig des de casa) i m'ha agradat molt escoltar la seva remor, la remor d'un mar ni massa enfurismat, ni massa en calma, amb l'equilibri just per sentir-te tranquil·la i amb el cor ple d'esperança... Cel, mar, sorra, la natura amb tota la seva vellesa!!!
ResponEliminaPetonets, Carme.
Jo no soc gens marinera, del mar m'agradabanyar-me, però sobretot contemplar-lo. Espero que el puguis retrobar tu també ben aviat. Bona nit M Roser.
EliminaNoto que la pandèmia m'ha deixat tan ressignat a casa que, per no enyorar, no enyoro gaire ni la muntanya. Espero que això canviï aviat. El mar... la veritat és que no l'he enyorat mai gaire...
ResponEliminaDoncs jo també estic bastant així. Resignada, potser massa i tot. No enyoro gaire res, que no vol dir que els retrobaments sempre siguin agradables. Clar que la muntanya, en el petit format de Collserola, la tinc a vora casa... i això ja és una gran sort.
Elimina