Safareig
Em sedueix la claror que t'envolta,
l'equilibri harmònic de les teves mirades,
el reflex del món en la lleu tremolor de l’aigua.
M'apropa la solitud,
el silenci de converses inexistents.
L'enyorança de les trobades del passat.
Hi trobo el cel,
com si n'haguessis retingut un bocinet
i ell s'hagués volgut quedar per sempre.
Magnífica descripció del lloc i dels sentiments que et produeix.
ResponEliminaCom si en aquests racons, tan nostres, hi quedi amarada la vida anterior.
Aferradetes de dissabte plujós.
M'encanten els safarejos! Els busco i els empaito des de fa un temps.
EliminaAferradetes, el dissabte és plujós per aquí també!
La foto és molt maca, molt ben enquadrada, i el poema li fa justícia. M'agradaria de saber escriure així!
ResponEliminaGràcies Helena, a vegades soc una mica precipitada amb les fotos i no me les miro prou. M'alegro que t'agradi, tant la foto com el poema. I tu saps escriure molt bé, tan o millor que jo, només que escrivim diferent, cadascú té la seva manera d'expressar-se.
EliminaQuin safareig tan original...En aquest moment hi ha silenci i solitud, però no puc deixar d'imaginar-me , temps ha, les dones picant els llençols amb la paleta i repassant les notícies del veinat, mai millor dit, fent safareig!
ResponEliminaM'agrada com les herbes es reflecteixen dins de l'aigua i fins i tot un troç de cel.
Bon diumenge, Carme.
Segur que s'hi trobaven, ja devien quedar, com que abans era costum de fer bugada els dilluns, els dilluns el safareig es devia omplir de dones. Tot i que és un safareig d'un poble petit, unes quantes se n'hi devien ajuntar.
EliminaBon diumenge M Roser!
He estat a punt de fer un copia i enganxa del comentari de l'Helena....
ResponEliminaFinalment el faig: "La foto és molt maca, molt ben enquadrada, i el poema li fa justícia. M'agradaria de saber escriure així!"
He,he, he... m'afalagues amb això de la foto. Moltes gràcies a tots dos!
EliminaEls safarejos devien ser les xarxes socials d'abans, oi?
ResponEliminaNo és casualitat, imagino, que el fet de tafanejar i explicar-se coses per sota mà s'anomeni 'fer safareig'...
EliminaSí, eren els punts de trobada inevitables i sense pressa, rentar la roba a mà no es fa pas en un moment. Tenien temps de sobres de repassar tot el veïnat, he, he, he... i sí, evidentment que l'expressió "fer safareig" ve d'aquí, de tot el que s'explicava i s'escampava xerrant als safarejos.
EliminaEl safareig del poble està, literalment, a la porta de casa. Quan vam vindre a viure, fa més de vint anys, encara algunes dones majors hi venien a rentar la roba, malgrat tindre a casa l'aparell, perquè deien que a mà i amb aquella aigua de brollador quedava molt millor. Ara ja no en queda cap que hi vinga a llavar, i enyore aquelles converses... Però com dius al teu poema, és com si un poc de tot allò s'hagués quedat fixat a les pedres polides i l'aigua que corre.
ResponEliminaM'agraden els safarejos, tenen un no sé què que em fan veure més enllà del que hi ha en aquell moment. Tenir-ne un a prop, em sembla ben bonic.
Elimina