La Nou de Berguedà

Quedar-nos, en un entorn desconegut i tranquil. 
Passejar-hi les hores, com qui passeja alegrement el gos.
Fer les hores saltin i corrin i es desfoguin de massa quietud.

Que els dies s'omplin de camins i dreceres, 
els dies d'hivern de racons assolellats,
els dies d'estiu de torrents i gorgs i rieres.

Que la realitat, vingui un dia a omplir tots els espais inventats.

Mitja Vida de Care Santos

He tornat a llegir Care Santos, després d'haver-ne ja llegit uns quants d'ella, però fa temps. He recomençat amb Mitja vida i m'ho he passat molt bé. Quan he acabat, la primera cosa que m'ha vingut al cap és que els meus déus preferits són els escriptors de novel·les com aquesta. On hi ha una mena de justícia divina, (que no és divina, sinó de l'autora) que fa que la gent que han viscut més dificultats injustament, al final se'n surtin millor que ningú.

No és cap secret que m'agraden els finals feliços, però en històries com aquestes, on sembla que tot trencant molts tabús (sobre les parelles i les relacions)  i al mateix temps trencant també mites (sobre matrimonis i felicitats) al final tot acaba trobant un cert equilibri, amb una certa justícia, es fa interessant i agradable. I inventar una realitat que es va millorant, i que va evolucionant en positiu, trobo que és una feina que cal agrair als autors.  Sempre m'ha semblat que donar bons models, sense fugir de la realitat de com som les persones, era molt important.

La novel·la passa en dos moments diferents de la història d'aquestes 5 dones protagonistes. En la primera part són a un internat de monges i es troben les 5 úniques que per circumstàncies diverses han de passar les vacances d'estiu allà. Explica molt bé els caràcters de cadascuna i les seves circumstàncies. Després l'acció continua 30 anys més tard, quan decideixen retrobar-se i sopar juntes.

Potser abusa una mica de les coincidències o casualitats que acaben lligant moltes coses, al final de la novel·la, però tot i que m'he plantejat el dubte de si era massa casualitats, jo ho he gaudit al màxim, per tant fins i tot això li aprovo.

Un bon encert tornar a llegir Care Santos!
Ja en tinc un altre a punt.

Quan només hi ha una botiga

Quan només hi ha una botiga, no cal explicar què venen ni què hi trobaràs ni què no hi trobaràs. Només et cal seguir les indicacions i intentar-ho. Si no hi ha allò que necessites, hauràs d'agafar el cotxe i fer un bon tros de camí per trobar més botigues de totes menes.

La Vajol té un encant especial, la màgia de les coses autèntiques. Encara que només tingui una botiga, encara que els seus monuments històrics estiguin un bon xic malmesos. A la Vajol es respira país, es respira natura, es respira poble.

Ventolà

La pluja i els núvols, la boira, encara que no gaire espessa,  no ens deixen veure res en la distància. 

La bellesa, per això, persisteix en cada gota de pluja, en cada arbre despullat, en el fred que s'escampa per tot arreu. 

Si el paisatge se'ns amaga, el recordem i l'imaginem plàcid i intens, amb els seus colors sempre canviants segons cada època, cada etapa.

Dibuixar els contorns amb els dits manté més nítid el record en la memòria.

Punts de referència

Les Olives,  nucli del municipi de Garrigoles al Baix Empordà

Allà on la claror ha vençut i ha travessat totes les ombres.
On creixen esponeroses totes les llavors que vam plantar.
A l'oasi mes proper i més constant.
Al refugi que només té dues lletres.
On van nèixer els mots en llibertat.
On la puresa sap romandre malgrat el anys.
Allà on els silencis s'ompliran  de somriures
i les paraules fluiran com l'aigua, pel camí més fàcil.

Just allà.

Colors i olors de la troana.

Les troanes aboquen generoses els seus fruits de tardor i hivern sobre el carrer.

Sota dels arbres del meu carrer 
ningú no hi passa, ningú no hi passa.
Vora dels arbres del meu carrer,
si ningú hi passa, jo hi passaré.

Quan fan les flors, entrat l'estiu
ningú no olora, ningú no olora.
Amb flors tan blanques, entrat l'estiu
 i ningú sent l'olor com riu.

Madura el fruit a la tardor
com que no es menja, com que no es menja.
Del fruit madur a la tardor
ningú no en veu el seu color.

Drupes petites, negres, morades.
Ningú s'hi fixa, ningú s'hi fixa.
Petita fruita negre i morada
és ben rodona i arraimada.

Quan cau la fruita, queden les branques
i el seu carbassa i el seu carbassa.
Quan no hi ha fruita, jo veig les branques
i el seu carabassa que m'arrebassa.

Relats conjunts: recordant el passat

- No havíem parlat mai de tot el que ens va passar, tan bé ni tan clar com ara. I quina felicitat poder-ho fer en un moment així, tan tendre, tan tranquil.
- Poser no, tens raó.
- Com ens ho hem fet per arreglar-ho i superar tots els mals moments? Ho sabries explicar?
- No, és impossible d'explicar. Mica, en mica, amb les petites coses, amb les paraules que ens hem anat dient, explicant com estàvem, com sentíem.
- Ho hem fet sols,  hem fet una feina cadascú individualment i al final ens ha servit.
- No hi estic d'acord, ens hem parlat molt.
- Sí, però quan ens  hem parlat ja era amb la feina feta. O sigui a la teva manera, fer els processos interiors, silenciosos i les paraules i propostes, ja prou clars, amb els processos acabats.
- Vols dir? Jo trobo que ens hem anat dient moltes coses.
- Sí, clar que sí, però no hi ha hagut cap conversa a fons, cap catarsi conjunta, cap dia on les coses hagin canviat d'un cop.
- En això tens raó, no hi ha hagut ni aquest dia, ni aquesta conversa.
- Molts intents, però tots fallits.
- Recordo el primer dia que ens vam tornar a sentir còmodes parlant. No vam parlar de res de nosaltres, vam parlar de coses diverses, de llibres, d'activitats que fèiem i em vaig sentir molt bé.
- Jo sabia que et sentiries bé fent això, al final jo pensava que no volies parlar més de les nostres coses, ni de nosaltres, però em vas sorprendre molt, quan al final de tot vas dir, amb una mica de recança: no hem parlat de nosaltres.  Va ser un intercanvi de regals, jo et vaig regalar l'alleugeriment de la conversa que tant necessitaves i tu em vas regalar la promesa de parlar de nosaltres. Era la bona combinació, però saps? quan et sents tal com com surto a la imatge, no surt gaire bé la lleugeresa.
- És bonic recordar junts, des del benestar i des de les coses resoltes, és bonic i és un orgull fer-ho. Recordar el passat dels moments tristos, també pot ser un moment feliç.