Colors i olors de la troana.
Les troanes aboquen generoses els seus fruits de tardor i hivern sobre el carrer.
Sota dels arbres del meu carrer
ningú no hi passa, ningú no hi passa.
Vora dels arbres del meu carrer,
si ningú hi passa, jo hi passaré.
Quan fan les flors, entrat l'estiu
ningú no olora, ningú no olora.
Amb flors tan blanques, entrat l'estiu
i ningú sent l'olor com riu.
Madura el fruit a la tardor
com que no es menja, com que no es menja.
Del fruit madur a la tardor
ningú no en veu el seu color.
Drupes petites, negres, morades.
Ningú s'hi fixa, ningú s'hi fixa.
Petita fruita negre i morada
és ben rodona i arraimada.
Quan cau la fruita, queden les branques
i el seu carbassa i el seu carbassa.
Quan no hi ha fruita, jo veig les branques
i el seu carabassa que m'arrebassa.
Quina música hi ha als versos... Hi ha risc de que esdevingui una cançó.
ResponEliminaQue bé que li trobis... a vegades, no sé què em passa que els versos lliures habituals fugen i només em venen aquesta mena de rimes. I mira, també les es ric.
EliminaDoncs saps què et dic? Que és un risc, aquest, Xavier, que fa de bon assumir! I tant!
Estic d'acord amb el Xavier, semblen ben bé les corrandes de les troanes...És interessant anar canviant d'estil. Penso que tu hi passes per sota, l'olores i t'hi fixes...Està molt bé!
ResponEliminaPetonets.
Gràcies, M Roser! Petonets.
EliminaCertament, més d'un cop he vist troanes, i ni sabia com es deien. Quina llàstima que no les tinguem en compte. Gràcies per fer-nos-les present.
ResponEliminaSi les has vist, ja és molt!
EliminaJo al llarg de la vida m'he sorprès de no "haver vist" abans tantes coses que la natura posa cada any (o cada dia) al nostre davant. Sobretot espècies vegetals, arbres, herbes, arbusts i flors. Sempre han estat al seu lloc, però poden passar anys fins que ens hi fixem. A mi m'ha passat. He anat descobrint moltes coses amb els anys. Però sovint també em trobo amb gent que em diu "No ho havia vist mai" o bé "No m'hi havia fixat mai". Descobrim, cada dia, coses "noves" que ja hi eren des de sempre. Quina sort, oi?
Les troanes són generoses, els teus versos també.
ResponEliminaGràcies, Helena!
EliminaUi, doncs jo no recordo haver-lo vist mai, aquest arbre de la imatge, ni havia sentit a parlar mai de troanes! M'hi hauré d'esmerçar una mica més, a observar tot allò del meu voltant... Possiblement, en sentiré cantar una cançó abans d'haver-les descobert en algun indret, i també serà bonic...!
ResponEliminaEl meu carrer, a prop de casa, fa una cantonada amb un altre carrer que es diu CarrerTroanes. De fet no n'hi ha cap de troana, només en té el nom. Però gràcies a aquest nom, em vaig interessar per elles. I quan les havia buscat per llibres o per internet, per veure quina pinta tenen i un dia en un altre carrer d'un altre poble les veig en renglera és una alegria: Mira! Són elles, les troanes! I de trobades com aquestes sempre en surt una mica d'il·lusió i de ganes de continuar observant els arbres i la natura.
EliminaÉs un poema que es canta tot llegint. Li has de posar música. He après una planta nova per mi, troana, i una nova paraula "drupes". He d'aprendre tantes coses! Carme, ets un pou de saviesa.
ResponEliminaJo soc incapaç d'inventar una música. Si algú, com va fer en Xavier amb el poema de la ginesta, troba el temps i les ganes serà genial, sinó es quedarà poema.
EliminaCom li deia a la Galionar, Troanes és el nom d,un carrer veí al meu i em va fer buscar i conèixer. Sempre aprenem Consol, cada dia alguna cosa.