Finestreta
L'Elionor sempre havia sentit a dir que si parlaves amb les plantes, elles estaven més contentes i anaven creixent més ufanoses.
I va posar aquesta planta en aquesta finestra i cadascú que passava (la gent del poble són així i no se'n saben estar) li havia de dir que o la finestra era massa petita o el pot era massa gros. "Que no veus que et tapa tota la claror, nena?". "Buf! Que pesats! A mi m'agrada així i soc a casa meva".
Ella pensava que aquests comentaris negatius eren els culpables que planteta, (una kalanchoe) cada vegada estigués més pansida i més aclaparada. Ella ja intentava compensar: "Planteta, bonica, no te'ls escoltis, aquí estàs prou bé i a mi m'agrades molt. Jo et cuidaré" I s'ocupava de regar-la i li parlava una bona colla de vegades cada dia.
Un dia li va semblar sentir una mena de gemec... no pot ser, es va dir a ella mateixa, però durant tot aquell dia i també endemà, el gemec va persistir. Es va acostar una mica espantada i li va dir "Planteta, bonica, què et passa? Que no estàs bé?" "I esclar que no, que no veus que no tinc espai per créixer? La gent tenia raó, jo vull una finestra més grossa."
L'Elionor va veure que allò de parlar amb les plantes, se li havia tornat en contra seva i va decidir posar-la en un balcó del primer pis i no parlar-li mai més. La kalanchoe va crèixer de valent.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada