Relats conjunts de setembre: Ballarina amb ram de flors
Era un teatre vell i atrotinat, que s'havia hagut de tancar, ja feia un parell d'anys, per manca de manteniment. La Violeta era una jove ballarina, que hi vivia a prop. Cada vespre, quan sortia de treballar del forn de pa on feia de dependenta, entrava en secret al vell teatre i ballava dalt de l'escenari, sola. I és que ella no era fornera, era ballarina. Havia après a ballar de petitona i sempre havia mantingut la fal·lera pel ballet, però amb tan poques oportunitats de tenir èxit que havia acabat despatxant pa.
I ella es vestia, es posava qualsevol música que li agradés ballar al seu mòbil i ballava improvisant cada gest i cada moviment.
Un dia en arribar al teatre, buit com sempre, va trobar dalt de l'escenari un ram de flors. No va dubtar ni un segon que era per a ella, encara que ho trobava molt misteriós. Qui l'havia vist ballar? Qui li havia deixat les flors? Estava tan contenta que va ballar amb el ram: amb el ram fent de parella, amb el ram fent de vel, amb el ram fent de bastó... a veure si li confessava el seu secret.
Es va guardar les flors i cada dia ballava amb el ram, fins que, un vespre, quan ja estava pensant en llençar-lo, perquè les flors eren totes desfullades, al mateix lloc, en va trobar un altre de nou. Aquest cop sí que li va quedar clar: tenia un admirador secret, ella pensava que ballava sola i resulta tenia un espectador, un de sol, i ben amagat, però que l'admirava.

Segurament no va per aquí, però el nom de la protagonista i la història de les flors misterioses m’ha fet pensar en la vella cançó "Un ramito de violetas" de Cecilia. Potser l’admirador secret de la nostra ballarina està més a prop del que ella es pensa...
ResponEliminaEn qualsevol cas, t’ha quedat un text ple de sensibilitat. És molt bonic que la Violeta mantingui viva la flama del que realment estima, més enllà d’on la vida l’ha portat. Ella FA de fornera, però ÉS ballarina. El matís és prou important, i l'expresses molt bé.
Felicitats pel relat. Una abraçada!
M'has fet buscar aquesta cançó que, de moment, no recordava gens. En sentir-la, aleshores, sí que l'he recordat. No se sap mai, potser sí que el té més a prop que no es pensa.
EliminaEm fas pensar que es podria fer un altre relat que tingués com a protagonista, la persona que deixa el ram de flors.
Moltes gràcies, Mc!
Una abraçada.
A ver si era el "Ángel de la música"
ResponEliminaBesos.
També podria ser!
EliminaUna abraçada.
Quina història més meravellosa i tendra!
ResponEliminaAbraçades, Carme!
Moltes gràcies, Sean!
EliminaAbraçades!!!
Una història molt bonica.
ResponEliminaÉs ben cert, una fa un treball X, però realment és allò que somia.
M'ha encantat.
Aferradetes, preciosa.
Moltes gràcies, Paula!
EliminaRealment, potser tenir èxit o no importa molt menys que gaudir d'allò que més t'agrada.
Aferradetes, nina!
Sóc amic de l'admirador secret.
ResponEliminaDoncs, expliquem la seva història, també? 😉
EliminaQué bonito Carmen, un admirador secreto que la observaba mientras baila y le regalaba un ramo de flores. Me gustó mucho. Un abrazo
ResponEliminaMoltes gràcies, Núria!
EliminaUna abraçada.
A mi m'ha passat una cosa semblant amb una persona que estimo molt. Fa poc em va enviar una foto on portava una gorra amb la lletra H brodada a sobre. I, com que l'essencial és invisible als ulls, no vaig caure que és la meva inicial. Quan, tot fent natació, que poso en ordre els pensaments, me'n vaig adonar, va ser l'instant en què una dona creu ser estimada, que diu Kundera. Això sí que és saber enamorar.
ResponEliminaM'agrada moltíssim aquesta entrada, com ja et pots imaginar.
Moltes gràcies!
EliminaLa teva petita història també és molt bonica, Helena.