Quina meravella de versos, Carme. Són com una abraçada suau a la nit. El cor al cel i els peus a terra: equilibri perfecte entre somni i realitat. Gràcies per compartir tanta bellesa. Una abraçada.
Jo no hi poso tot el peu a terra, és suficient posar-hi el dit petit del peu esquerre. ;-) Preciosa aquesta lluna reflectida en el mar i el camí que ens pot portar a ella. Aferradetes, preciosa.
Amb el teu permís:
ResponElimina"𝘜𝘯 𝘤𝘢𝘮𝘪́ 𝘥𝘦 𝘧𝘰𝘤
𝘤𝘳𝘦𝘪𝘹 𝘥𝘢𝘮𝘶𝘯𝘵 𝘶𝘯 𝘣𝘭𝘢𝘶 𝘪𝘯𝘵𝘦𝘯𝘴
𝘯𝘦𝘪𝘹 𝘭𝘢 𝘭𝘭𝘶𝘯𝘢 𝘱𝘭𝘦𝘯𝘢"
"𝘓𝘢 𝘧𝘰𝘴𝘤𝘰𝘳 𝘦𝘴 𝘵𝘳𝘦𝘯𝘤𝘢
𝘥𝘦𝘴 𝘥𝘦𝘭𝘴 𝘵𝘶𝘳𝘰𝘯𝘴 𝘴𝘪𝘭𝘦𝘯𝘵𝘴
𝘭𝘢 𝘭𝘭𝘶𝘯𝘢 𝘥'𝘢𝘨𝘰𝘴𝘵"
Una abraçada silenciosa sota la lluna plena, Carme
Moltes gràcies, Miquel Àngel. Un poema preciós.
EliminaUna abraçada.
Nada masque decir. Solo faltaría alguien.
ResponEliminaSalud
Em fas pensar que … potser sempre falta algú.
EliminaUna abraçada.
Quina meravella de versos, Carme. Són com una abraçada suau a la nit. El cor al cel i els peus a terra: equilibri perfecte entre somni i realitat. Gràcies per compartir tanta bellesa.
ResponEliminaUna abraçada.
Quin comentari més bonic, Jordi!
EliminaMoltíssimes gràcies a tu!!!
Una abraçada.
Els peus a terra. I en el cas de Llançà, podríem dir, també, amb els peus a l'onada de la platja.
ResponEliminaDoncs, sí, una mica de tot.
EliminaEn aquest cas érem a terra a la muntanyeta del port.
Jo no hi poso tot el peu a terra, és suficient posar-hi el dit petit del peu esquerre. ;-)
ResponEliminaPreciosa aquesta lluna reflectida en el mar i el camí que ens pot portar a ella.
Aferradetes, preciosa.
Bona estratègia! No perdre peu, però el mínim necessari. 😀
EliminaMoltes gràcies i aferradetes, bonica!
This photo (and your words) left me speechless.
ResponEliminaThat's why it me a bit longer to write a comment. ;-)
Una abraçada, Carme.
A vegades passa, que ens quedem sense paraules per comentar. T'agraeixo molt que hagis tornat.
EliminaUna abraçada, Sean.
És insuperable, Carme!!! Però jo els peus a terra el mínim imprescindible.
ResponEliminaDoncs sí, tots volem tant com podem!
Elimina