Lletres i fils d'estiu 2025

 

Estàvem dinant al porxo, a aquell porxo, màgic,  on no hi fa mai tanta calor com als altres llocs. En família,  de vacances, contents i feliços d'estar junts.  De sobte et vas aixecar i  vas dir tot caminant a grans gambades  cap a la piscina:

- Em vaig a fer una bona remullada.

- Ei!  Cristina, que t'has oblidat que ens falten les postres!

- No hi fa res,  menjaré postres després de la remullada . 

- Se't desfarà el gelat!

- Ja menjaré fruita, la fruita aquesta nova, perfecta i eterna. Amb la conya que és eterna, no trobem el moment de menjar-la, se'ns acumula i no ens la traiem mai de sobre… tu saps quants quilos en tenim?

- Doncs jo ja em faré una remullada després de les postres.  I qui sap si repetiré després.  Primer el gelat i després el “prunus persica semperaestas”, que per cert ja li estem canviant el nom, perquè és molt cansat, anomena-lo així.

- Ara que ja m'havia acostumat als préssecs xatos o paraguaians, ara m'hauré d'acostumar al préssec semprestiu, de fet és el seu nom en català. O potser melicotó semprestiu… tots dos noms m'agraden. Per cert, he de remarcar que són boníssims i tots amb el mateix sabor deliciós. No hi ha mai sorpreses desagradables. Ni massa verd, ni massa madur, ni massa àcid, ni poc gustós, ni res de tot això. Boníssims.