Relats conjunts de Juny: Flatiron segona part

Estimats lectors i amics dels Relats Conjunts:

En Far i la Bei,  en Cizi i la Dot m'han demanat si podien ells també participar als Relats Conjunts. He acceptat les seves històries i us les he recopilat aquí sota.

Bei: 

No em puc estar d’explicar-ho, i és que tot va ser molt impactant: nosaltres vam presenciar en directe com el famós investigador privat Henry, era segrestat per la mateixa mort i el feia desaparèixer xuclat, tant per ella mateixa, com per la foscor que hi havia. Mai més se n'ha sabut res, ni tampoc s'han trobat les seves restes.

Far: 

Aquesta fotografia em recorda molt aquell cas que vam viure nosaltres: aquell detectiu anomenat Henry, es va trobar amb una dona , que es veu que l'estava esperant i van fugir tots dos, van deixar-ho tot, feina i família i van marxar qui sap a on i de moment han aconseguit escapar dels seus buscadors, perquè no se n'ha sabut res més.

Cizi:

Aquesta imatge no m'evoca gaire res…  sí, que vam passar per l'edifici aquest,  el Flatiron, però  no, no era pas en un moment com aquest, ni era tant de nit, ni hi havia boira i només vam veure un senyor amb barret, que va caminar tranquil·lament fins a desaparèixer en la fosca que anava avançant. Jo no vaig veure cap dona, ni vaig sentir cap conversa.

Dor: 

Qui s'havia d'imaginar que me'l trobaria a ell,  a NY i passant, tots dos en el mateix moment, per sota del Flatiron. Jo anava amb gent i havíem de dissimular. No ens podíem aturar, ni saludar-nos ni res. Ell va girar cua ràpidament i va parlar amb la primera desconeguda que va trobar per no captar l'atenció dels meus acompanyants. Ah! I per descomptat que no es diu Henry, però no descobriré pas el seu nom. Si vam sortir airosos de la trobada impensada, podem continuaran veient-nos, com sempre. Què més podríem demanar? I què coi ha d'haver desaparegut! Si dijous passat mateix, encara ens vam veure. Són uns flipats.